Via Catalana: l'hora de la política

TW
18

Per segon any consecutiu, la societat catalana ha parlat clarament, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, l'11 de setembre. El clam de, segons xifres oficials del Govern de la Generalitat de Catalunya, "no menys d'un milió sis-centes mil persones" ha estat un i només un: "independència!". La gent, certament, vol votar. I els demòcrates, tots els demòcrates, han d'estar perquè la gent pugui expressar la seua voluntat, en un conflicte obert entre Catalunya i l'Estat espanyol. Mentre no es voti, no s'aclarirà com s'ha de resoldre la situació. O, almanco, no s'aclarirà a partir de premises democràtiques. Però el clam d'ahir no va ser per votar. Participant-hi, hom tenia la impressió que era com si ja estiguéssim votant, com si tothom estigués fent una primera votació. Però, a més a més, també de manera absolutament generalitzada, més que a la búlgara, els participants en la Via Catalana s'expressaven (ens expressàvem) de manera inequívoca per la independència.

La societat catalana s'expressa molt clarament: una majoria social està per la independència, la vol immediatament i la vol a través de mecanismes inequívocament democràtics. I què es troben, a l'altre costat? Un Estat espanyol autista, incapaç d'entendre el que està ocorrent al Principat, profundament insolidari i provincià, amb uns dirigents (per dir-ne alguna cosa) que són absolutament incapaços d'articular un discurs mínimament sòlid per defensar el "No" quan es produeixi el referèndum. Perquè, històricament, només han estat capaços d'utilitzar la força. I ara tot el bagatge argumentatiu que tenen consisteix a esgrimir la Constitució espanyola com si fos una presó, una barrera, un obstacle per a l'expressió de la democràcia. No es pot utilitzar, com està fent últimament el govern espanyol, la constitució contra la democràcia. Entre altres coses perquè, com demostra la sentència del Tribunal Internacional de l'Haia sobre Kosovo, quan hi ha una confrontació entre constitució i democràcia s'ha de deixar pas a la democràcia, és a dir, a l'expressió de la voluntat majoritària de la gent.

Ara és l'hora de la política. L'obligació del Govern de Catalunya és determinar ben clarament quina és la voluntat majoritària de la gent, del poble de Catalunya, i actuar en conseqüència. Des dels partits unionistes, es parla sistemàticament d'una majoria silenciosa, que és la que s'ha de tenir en compte. No sabem, emperò, i ells no tenen manera de demostrar-ho, quanta gent forma part d'aquesta "majoria silenciosa". És més, no poden demostrar que la "majoria silenciosa" no sigui també majoritàriament independentista. I, per tant, gens ni mica representada pels partits unionistes.

Però existeix un mètode fantàstic, i relativament senzill, per posar totes aquestes qüestions al seu lloc i per establir-ne la justa mesura: votem-ho en un referèndum. Comptem quants n'hi ha, per a cadascuna de les dues opcions possibles. L'obligació del govern que presideix Artur Mas és convertir el desig de la gent en fets polítics. I l'obligació del govern de Madrid és facilitar que el poble pugui expressar-se, i fer tota la campanya que trobi adient perquè la gent voti "No", al projecte al qual la majoria de representants actuals del poble de Catalunya votaran "Sí".

Em sorprèn, així mateix, la manca d'impacte parlamentari que el procés de Catalunya té tant al Parlament de les Illes Balears com a les Corts Valencianes. Tenint en compte que un 70% de les transaccions comercials es fan entre els tres països catalans, no s'entén que el curs polític, tant a Palma com a València, no comenci amb debats monogràfics sobre com actuar en relació al procés independentista del Principat. Què farem, a València o a Mallorca, quan Catalunya proclami la seua independència nacional? Com articularem les nostres relacions? Què voldrem fer, dels nostres respectius països? Aquest és l'autèntic debat actual, el debat d'actualitat, el debat realista. A qualsevol lloc amb menys complexos i amb menys pors i servituds, el curs polític començaria amb un debat monogràfic sobre aquest tema. Al cap i a la fi, seria un debat sobre l'Estat de la Nació.

Esper equivocar-me, però pens que el curs polític començarà d'alguna altra manera. Perquè, quan hi ha situacions conflictives, sembla que els convé més amagar el cap sota l'ala. I fer orelles de mercader.