L'argument podria ser d'una pel·lícula que no arribaria a ser de sèrie B. Però el resultat és que ens tenen ben agafats per les ganyes i per molt que espolsem no ens en podem escapar. Són aquests laberints inextricables de la societat de consum on primer t'hi fan entrar car te'l presenten com si fos una mena de paratge edènic; una vegada hi ets a dins o has de pagar lloguer o has de pagar un peatge que arriba a ser tan car o més com el lloguer.

M'explicaré. Fa uns anys es va estendre la fal·lera febril d'electrificar les nostres cases. Tot, sota el beneplàcit del silenci, la netedat i la comoditat, havia de ser elèctric: l'escalfador d'aigua, la calefacció, la cuina... L'esquer era, si fa no fa, el mateix, comoditat, netedat i economia. Ningú, si més no des dels grans creadors d'opinió o des del govern – que hauria de vetlar pel bé i per al bé dels administrats- va advertir del perill que es corria prenent aquella sendera il·luminada. Ningú no va advertir que l'energia que es consumia, tan barata, estava subvencionada. Ningú no advertia que aquella subvenció algun dia podria desaparèixer. Que no eren preus vitalicis blindats. I aquí s'acaba el plantejament de la pel·lícula.

El nus comença quan les coses es compliquen i apareixen diferents variables que poden fer imprecís el desenllaç. Per una banda, les subvencions al producte màgic comencen a defallir ja sigui en nom de la crisi o ja siguin en nom del sentit comú, la qual cosa es tradueix en simptomàtics i regulars augments del rebut mensual de l'electricitat. Per altra banda vénen els xinesos i ens posen a l'abast unes plaques, dites solars, que sí que són competitives. Abans ja existien però l'amortització era impossible perquè eren massa cares i el rebut barat. Ara comencen a igualar-se les variables. Les plaques no són tan cares i el rebut sí que ho és. A més, les directives europees diuen que s'ha de facilitar l'autoproducció d'energia. I si una persona posa plaques solars per l'autoconsum i en un moment determinat del dia produeix més energia que no la que gasta l'ha de poder vendre o bescanviar-la a la companyia subministradora per aquella energia que consumeix a la nit i que ell no pot produir. Això és el que passa a Alemanya. Un país amb molt menys hores de sol que no a l'Estat Espanyol. Però es veu que segons quins missatges que vénen d'Europa no se'ls ha de fer cas. Si fos algú de l'FMI que propugnàs una baixada de salaris als treballadors tot d'una se li diria sí bwana. Però així i tot, encara que no et comprin l'energia que produeixes de més en les hores centrals del dia, passa que posar plaques solars surt a compte i en set anys pots haver amortitzat la inversió.

Desenllaç: el govern central, que ha de vetlar per al bé i pel bé de la majoria dels administrats, allò primer que fa és no escoltar les directives europees pel que fa a l'autoproducció i autoconsum d'energia. En segon lloc, allò que fa és posar un cànon, un peatge car, a aquelles persones que vulguin instal·lar plaques solar per l'autoconsum. Un cànon extra per poder agafar energia de la xarxa quan no siguis autosuficient, un cànon caríssim que fa inviable l'amortització de les plaques solars. I una vegada, sicaris d'uns senyors de mà peluda, han enllestit la feina bruta, es canvien de roba, es pentinen i surten per la pantalla i diuen que no intervendran en polítiques energètiques, això vol dir, que ja no subvencionaran l'energia. Això vol dir que el rebut de la llum pujarà i pujarà i pujarà... I mentrestant la pel·lícula s'acaba. El poble rabiós dins el laberint engrunat, o paga peatge o paga corrent. Els crèdits i els agraïments donen macabrament una mica de llum al desenllaç. Ex alts càrrecs, molt alts càrrecs d'anteriors governs ocupen setials d'honors a les grans companyies elèctriques. Així s'explica tot, o gairebé tot.