Els que pensam que la més potent i explicativa de les teories científiques és la que formulà el senyor Darwin miram d'observar el món sense que els nostres sentiments i valors traesquin la nostra, com la seva, ferma voluntat d'entendre més que de jutjar. El que s'hauria d'esperar de nosaltres no és saber si ens agrada més una papallona o un hipopòtam sinó com explicam l'existència –la supervivència– d'ambdues espècies. És amb aquesta voluntat d'entendre i –encara més difícil– explicar un molt sorprenent, vist des d'altres latituds, fenomen social que vull escriure les paraules que el dBalears em té encomanades els divendres. El fet que demana explicació és ni més ni pus la decisió, segons diuen les enquestes, de gran part de la població espanyola de seguir votant un partit, els dirigents dels quals han mentint una vegada i una altra, i han intentat inútilment – patèticament, diria– embullar la troca per dissimular que han cobrat d'amagatotis substanciosos sobresous al mateix temps que exigien a la població austeritat i baixades de salaris. Com és això possible? Com poden donar raó que mantenguin tant d'adeptes. Aquest és –insistesc– el repte que tenc a partir d'ara i fins que acabi el meu escrit. Com a darwinista i com a professional de les ciències socials pens que quan l'existència una cosa no resulta lògica hem de mirar de trobar les raons de la seva existència en el passat, en la història. On, sinó? La meva tesi és que el que explica el fenomen abans apuntat és la instal·lació en la política espanyola, a partir de 1940, d'un sistema que és conegut com a nacionalcatolicisme i que des del punt de vista ideològic té dos pilars–dues creences– fonamentals. La doctrina del catolicisme més conservador i la patriòtica, resumida aquesta darrera amb allò, de tenir una Espanya “una, grande y libre” i si no podia ser grande y libre, almenys que fos “una” i indivisible, com deia –diu encara?– l'Església Catòlica que havia de ser el matrimoni. La mentalitat esmentada es podia trobar a tot arreu, però allà on tenia el seu cau més preferencial i exemplificador era en els quarters de les forces armades. No era únicament ideals els que guiaven la política del nacionalcatolicisme: hi havia, també, no ho ignor, interessos materials: l'adquisició i/o conservació de determinats privilegis que atorgava el fet d'estar integrat en el sistema i d'acceptar i emular l'autoritat establerta. Els monopolis, les subvencions, les prohibicions de la competència, els plans d'urbanisme, en la vida civil i els economats, els assistents, els clubs militars, els uniformes, els estancs, els seients preferencials etc. en la vida militar. Sí, l'amor a la pàtria era una bona tarja de presentació i el patriotisme atorgava –segueix atorgant– beneficis als més vius. Tenir instal·lat en les estructures de poder algun amic, familiar, o conegut a qui poder dirigir peticions de favors constituïa un bon avantatge per a sobreviure en aquella Espanya que més aviat o més retardament –les opinions dels historiadors són diverses– millorava econòmicament. El que no millorava era l'opinió d'Amèrica i d'Europa sobre les característiques del règim franquista i la de cada vegada més cridanera situació de tenir un règim totalitari, militarista en el si d'una Europa que aspirava a una major unió de principis i interessos. Fou aquesta situació, una mica vergonyant la que propicià, l'ascens al poder de gent fins llavors allunyada de les castes dirigents. Gent nova d'ideologia democràtica, però, tanmateix, encara convençuda de què la pàtria –l'amor a la pàtria única– era un do que Déu havia atorgat als espanyols de veritat. Seria injust dir que els nous patriotes ara al poder se n'aprofitaren tant com els anteriors de la proximitat als que manaven, però seria mentida dir que casos com els de Guerra, Roldan etc. no existiren i que no desanimaren als que, de fora o de dins les estructures dels partits, volien un règim més transparent i més democràtic. Mentre, la dreta, anteriorment franquista es rearmava i es modernitzava. Una modernització i un nou partit, però que mai suposà una renúncia al patriotisme –sentit o fingit– de caserna, ni a la idea de que des del punt de vista econòmic era realista i pragmàtic que manassin aquest hereus moderns del règim anteriorment totalitari. El gran encert del PP en la propaganda fou fer veure que si els votaven defensarien els interessos econòmics dels seus votants. Que els seus simpatitzants sempre tendrien algú prop del poder per atendre les peticions –a vegades justes, altres no tant, a vegades gratuïtes, altres mitjançant algunes donacions al partit i als seus dirigents– que els poguessin formular. En aquest procés de modernització fou necessari incloure una temporització de les exigències de caràcter religiós. L'Església, que segui obsedida en negar els drets a les dones, va deixar de considerar pecat –al manco, pecat mortal– la mentida fiscal i política, i considerà que a vegades era necessari negar l'evidència sempre que es fes per salvar la pàtria i la religió vertaderes. La mentida, les contradiccions i les comissions són vistes per part dels espanyols i les seves forces, ara també, mediàtiques, com a tàctiques gairebé imprescindibles per a la supervivència dels seus ideals patriòtics i de la seva economia particular. Per això seguiran negant en públic el que admeten en privat. Per això seguiran votant PP.
És plausible, la meva hipòtesi?
Patriotisme de caserna
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
Per aquestes cinc-centes de "ser mes llegit", mes exactament cal dir " escriure a un diari de més tirada", perque discrepo de que les columnas de Miquel Segura, Miquel Payeras o el críptic E. Lázaro siguin molt llegides, crec que son mes per omplir paper, que ja sabeu que als diaris, si no hi ha prou publicitat, cal omplir buits.... Per aquestes, qualsevol columnista del Bild Zeitung, o The Sun arrassarien, i ja sabeu el prestigi de claveguera d'ambdos "diaris".
L'elegància del Sr. Bujosa, una vegada llegit el seu escrit, no hi arribara MAI el Sr. Segura, si l'han seguit un poc en les seves parrafades tendencioses, l'evidencia d'aquesta incapacitat és aclaparadora i no hi ha dubte...la comparació fa ben aplicable aquella dita tan mallorquina de que " de porcs i de senyors n'han de venir de raça", i després de la exibició d'humilitat i elegancia del Sr. Bujosa, no cal dir qui és el señor, qui és el verro...Ho lamento Miquel, però t'ho has cercat...
¡Bono¡ i que diu en Segura, qui no vol pols........? si es ell,
que escrivía a"se meva estimada Rosa " que ara está mig
amagada al Parlament Europeu per seguí aforada.
Aixó es un periodista serioss ó un " llepes" i la seva columna es de gran, com una llauna de Birra.
Ves per on, ara resulta que tots el que llegim en Bujosa som, segons la molt respectable opinió dels senyors Miquel Segura i Andreu Seguí, uns “pell prima i/o llepafils”. Em sap greu per vosaltres, però malgrat els qualificatius, que com a mínim crec que son de mal gust, el seguiré llegint.
I per cert, quin qualificatiu donaríeu els que a vegades també llegim en Segura, o trobeu que una lectura i altre son incompatibles?
Idó, primer el Sr. Segura ens menysprea i ara el Sr.Seguí ens titlla de covards! anem avançant amb el rigor intelectual dels arguments...Sr. Seguí no se de quina protecció parla en afirmar que la gaudim els que comentem sota pseudonim front als que ho feu amb nom illinatje...Li ben asegur que si en els meus comentaris, falt a l'honorabilitat d'altres, el suposadament ofés té totes les accions legals per demandarme en protecció de la seva honorabilitat; i, si els meus comentaris son injuriosos, tindrà aiximatex acció -en aquest cas penal- contra l'injuriant. Tan en un cas -acció civil- com en l'altre, el diari de que es tracti vindrà obligat a desvetllar la meva identitat: On ès la protecció? D'altra banda, contestim, si li ve de gust, imagin que si, en la seva opinó, jo som covard pel fet d'emprar pseudónim, ho son també tots els periodistes i/o escriptors que també l'utilitzen o l'han utilitzat, en qualsvol ámbit de la comunicació? o només ho som jo (ja que em cita com a "R")?....Per cert, no ho som gens d'estufat; peró si a vosté li sembla que sí, "d'es seu pa en ferà sopes"
Sr.Segura:
Si vos he de dir la veritat estic una mica queixós i decebut de vos. Vaig escriure ahir o abans d’ahir una rèplica al vostre comentari. Les meves paraules tenien fonamentalment una intenció: agrair-vos l'esforç que havíeu fet de llegir tot el meu article i demanar-vos perdó per si jo no em veia amb cor de fer el mateix amb els vostres escrits. Idò, tot i les meves bones i pacífiques intencion,. m'escometeu amb una bravejada que segurament és ben certa, però que no sé a què venia. Que vos teniu més lectors que no jo, ho sap tot el món, per a que recordar-ho contínuament i sense excusa? Vos diré que jo, absolutament conscient de les meves limitacions, he abandonat qualsevol tipus de cursa. No som competitiu en cap dels dos significats més habituals de la paraula. Vistes les meves públiques i ben publicitades per vos limitacions he decidit –no sé si ho sabeu– que els que han de córrer i competir són els meus cavalls i no jo i vos he de dir, sincerament, que la cosa no va malament del tot: jo escric sense pressió i ells guanyen copes. Advertiu, en les vostres paraules, que hi ha molta diferència entre escriure a Última Hora, com vos, i fer-ho, com jo, en aquest diari en català, digital i –per ara– gairebé marginal. Tornau tenir tota la raó. Són molts els arguments per els quals escric al dBalears. Entre ells no és menyspreable la circumstància de no haver tengut altres ofertes. Com a frare almoiner o com escriptor pidolaire de trones som autèntica una nul·litat. Si en posàssiu una acadèmia m'hi apuntaria tot d'una. De totes maneres –que un també té una mica d'autoestima– vos sabeu perfectament que no em costaria gaire escriure al diari i a les editorials on vos publicau. No gratem aquí perque sospit que hi podríem trobar la causa del vostre desamor cap cap a la meva desamparada persona. Sí crec convenient insistir que que jo que sé que no tenc molts de lectors, em consol pensant que en lloc de guanyar en quantitat, intentaré guanyar en qualitat. El tenir-vos a vos com a lector em confereix moltes esperances d'aconseguir l’esmentat propòsit. En teniu cap, vos, de tant bo? Jo no el conec. Per a deixar ja les impossibles i poc aconsellables comparances vos diré, per acabar, que no entenc perquè trobau de mal gust parlar de les creences i de les doctrines dels altres. Era, el Bon Jesús, que tant va parlar sobre la doctrina i les creences i esperances de vosaltres –els de la religió jueva– un home de mal gust? Ho fora o no, el que sí m'agradaria és que em tractàssiu amb una mica més de bondat i misericòrdia que no ho féreu amb ell.
Mihael: ets la vergonya dels xuetes. (Amb punt i apart).
A més sembla que no saps que després del signe d'interrogació no es posa mai un punt, ni tan sols un punt i apart.
@Segura: No, si jo en Bujosa no el conec, que jo sapi, ni a vós tampoc permi. És una opinió asèptica. Quant al pseudònim, sempre hi escric a internet. Ara, vos assegur que sóm igual de valenta amb que sense.
Em sap greu però he de donar la raó a Segura. Els que escriviu amb pseudònims sou uns covards que clamau des de la protecció que us dona l'anonimat. A més, el de sa Pobla agradarà més o manco però és el columnista més llegit de la UH juntament amb Enrique Lázaro i Miquel Payeras. Per això els paguen. Et penses "R" -un cultureta estufat, em sembla- que a Bujosa el paguen en elDb. Escriu allà perquè és amic de l'amo però només el llegueixen quatre llepafils com voltros. Si aquest article ha tingut una mica d'acollida ha estat perquè en Segura ha tingut l'humorada de ficarse en aquest bordell.
Segura: Vol dir que escriure en un mitjà amb mes difusió significa que tots els que hi escriuen son mes llegits que d'altres que ho fan en mitjans en manco difusió?. Té vosté algun estudi de mecadotecnia que ho digui això que tu ets mes llegit que en Bujosa?. Tremenda bajanada lo del pseudónim; fa igual de bon escriure d'una manera que de l'altre...Hi arriba el teu nivell cultural per saber els escriptors/periodistes que ho fan o ho han fet? Qui devia ser p.e. un tal "Leopoldo Alas Clarín"? o Perqué ho feia, tambe p.e., un tal Larra? Son menyspreables els autors literraris que es presenten a premis literaris amb un pseudonim? En fi, "qui potest capere, capiat!"
Tal vez el Sr. Segura aun tendría mas audiencia escribiendo en un futuro "Volkischer Beaobachter", donde se evidenciaría su postiza posición pro-Israel...