Xesc Bujosa
Xesc Bujosa

Patriotisme de caserna

Xesc Bujosa16/08/13 0:00
TW
26

Els que pensam que la més potent i explicativa de les teories científiques és la que formulà el senyor Darwin miram d'observar el món sense que els nostres sentiments i valors traesquin la nostra, com la seva, ferma voluntat d'entendre més que de jutjar. El que s'hauria d'esperar de nosaltres no és saber si ens agrada més una papallona o un hipopòtam sinó com explicam l'existència –la supervivència– d'ambdues espècies. És amb aquesta voluntat d'entendre i –encara més difícil– explicar un molt sorprenent, vist des d'altres latituds, fenomen social que vull escriure les paraules que el dBalears em té encomanades els divendres. El fet que demana explicació és ni més ni pus la decisió, segons diuen les enquestes, de gran part de la població espanyola de seguir votant un partit, els dirigents dels quals han mentint una vegada i una altra, i han intentat inútilment – patèticament, diria– embullar la troca per dissimular que han cobrat d'amagatotis substanciosos sobresous al mateix temps que exigien a la població austeritat i baixades de salaris. Com és això possible? Com poden donar raó que mantenguin tant d'adeptes. Aquest és –insistesc– el repte que tenc a partir d'ara i fins que acabi el meu escrit. Com a darwinista i com a professional de les ciències socials pens que quan l'existència una cosa no resulta lògica hem de mirar de trobar les raons de la seva existència en el passat, en la història. On, sinó? La meva tesi és que el que explica el fenomen abans apuntat és la instal·lació en la política espanyola, a partir de 1940, d'un sistema que és conegut com a nacionalcatolicisme i que des del punt de vista ideològic té dos pilars–dues creences– fonamentals. La doctrina del catolicisme més conservador i la patriòtica, resumida aquesta darrera amb allò, de tenir una Espanya “una, grande y libre” i si no podia ser grande y libre, almenys que fos “una” i indivisible, com deia –diu encara?– l'Església Catòlica que havia de ser el matrimoni. La mentalitat esmentada es podia trobar a tot arreu, però allà on tenia el seu cau més preferencial i exemplificador era en els quarters de les forces armades. No era únicament ideals els que guiaven la política del nacionalcatolicisme: hi havia, també, no ho ignor, interessos materials: l'adquisició i/o conservació de determinats privilegis que atorgava el fet d'estar integrat en el sistema i d'acceptar i emular l'autoritat establerta. Els monopolis, les subvencions, les prohibicions de la competència, els plans d'urbanisme, en la vida civil i els economats, els assistents, els clubs militars, els uniformes, els estancs, els seients preferencials etc. en la vida militar. Sí, l'amor a la pàtria era una bona tarja de presentació i el patriotisme atorgava –segueix atorgant– beneficis als més vius. Tenir instal·lat en les estructures de poder algun amic, familiar, o conegut a qui poder dirigir peticions de favors constituïa un bon avantatge per a sobreviure en aquella Espanya que més aviat o més retardament –les opinions dels historiadors són diverses– millorava econòmicament. El que no millorava era l'opinió d'Amèrica i d'Europa sobre les característiques del règim franquista i la de cada vegada més cridanera situació de tenir un règim totalitari, militarista en el si d'una Europa que aspirava a una major unió de principis i interessos. Fou aquesta situació, una mica vergonyant la que propicià, l'ascens al poder de gent fins llavors allunyada de les castes dirigents. Gent nova d'ideologia democràtica, però, tanmateix, encara convençuda de què la pàtria –l'amor a la pàtria única– era un do que Déu havia atorgat als espanyols de veritat. Seria injust dir que els nous patriotes ara al poder se n'aprofitaren tant com els anteriors de la proximitat als que manaven, però seria mentida dir que casos com els de Guerra, Roldan etc. no existiren i que no desanimaren als que, de fora o de dins les estructures dels partits, volien un règim més transparent i més democràtic. Mentre, la dreta, anteriorment franquista es rearmava i es modernitzava. Una modernització i un nou partit, però que mai suposà una renúncia al patriotisme –sentit o fingit– de caserna, ni a la idea de que des del punt de vista econòmic era realista i pragmàtic que manassin aquest hereus moderns del règim anteriorment totalitari. El gran encert del PP en la propaganda fou fer veure que si els votaven defensarien els interessos econòmics dels seus votants. Que els seus simpatitzants sempre tendrien algú prop del poder per atendre les peticions –a vegades justes, altres no tant, a vegades gratuïtes, altres mitjançant algunes donacions al partit i als seus dirigents– que els poguessin formular. En aquest procés de modernització fou necessari incloure una temporització de les exigències de caràcter religiós. L'Església, que segui obsedida en negar els drets a les dones, va deixar de considerar pecat –al manco, pecat mortal– la mentida fiscal i política, i considerà que a vegades era necessari negar l'evidència sempre que es fes per salvar la pàtria i la religió vertaderes. La mentida, les contradiccions i les comissions són vistes per part dels espanyols i les seves forces, ara també, mediàtiques, com a tàctiques gairebé imprescindibles per a la supervivència dels seus ideals patriòtics i de la seva economia particular. Per això seguiran negant en públic el que admeten en privat. Per això seguiran votant PP.

És plausible, la meva hipòtesi?

+ Vist
+ Comentat