Desgraciada ha de ser per força una terra a la qual li fiquen a la presó la que ha estat la seva presidenta durant dotze anys. La humiliació va molt més enllà del patiment d’una persona subjecta a la igualtat de tots davant la llei, però que esqueixa amargament entre barrots no es veu amb altres que han tingut molt de poder i influències a Madrid, com ara Matas i Urdangarin. La presó és càstig exemplar per a les segones o terceres files, pels que no han trepitjat moqueta al Manzanares, siguin del partit que siguin.  Fes el que fes Munar, i des del màxim respecte a la justícia, el fet és que està privada de llibertat i de dignitat la líder que dotà aquesta illa d’un  himne i que fou capaç d’omplir trenta mil dels seus balcons amb la bandera pròpia.

Ara hi ha lluita implacable contra la corrupció enmig d’una crisi econòmica despietada. Ja no hi han banderes a les finestres, ja ningú no canta La Balanguera. El Consell de Mallorca, motor del canvi durant lustres, és en l’actualitat una institució caricatura, buida de recursos i de continguts, i menyspreada pel qui comanda al Consolat de la Mar, aquest que despenja quadres amb una mà i amb l’altra s’oblida del setanta per cent del seu patrimoni i rendes quan fa les declaracions de béns al Parlament i al Govern. Cinisme pur.

El pitjor del cinisme és la seva immensa capacitat de contagi. No hi ha poble desgraciat que no s’acabi convertint en cínic, la més tètrica forma d’expressar un fracàs col·lectiu, Tanmateix, aquesta és terra de fracassos convertits en humiliacions. L’origen d’aquest drama és la dèria de sacrificar-ho tot per tal de destruir un adversari polític. Només els pobles desgraciats frueixen quan trossegen els seus propis líders, Això no és nou. És més vell que les sandàlies d’espart. Ve d’enforíssim. No hi ha pitjor suïcidi col·lectiu en tota la Història que el protagonitzat pels visigots l’any 711. Convé recordar-ho. Molts nobles, per tal de carregar-se el rei Don Rodrigo, que no era precisament un exemple de virtuts, però sí el seu líder, deixaren entrar pel sud de la Península un exèrcit provinent del Marroc perquè fes una operació de càstig i els permetés enderrocar al seu rei. Els cínics obriren la porta del desastre. Els resultat fou catastròfic. Els marroquins conqueriren la Península, I el que és pitjor, contribuïren a crear, sobre tot en la futura Castella,  un nova forma de cristianisme basat en el fanatisme uniformista i en la idea de la negació i fos necessari l’extermini de tots els que no pensaven com ells i no  es sotmetien a la seva llegua i cultura.

Fa moltíssims d’anys de la mort de Don Rodrigo a Guadalete, un rei carregat de defectes i imperfeccions. Si ho pensam bé, encara pagam avui en dia les conseqüències d’aquell desastre. Segles i segles d’intolerància, guerres, fanatisme  i obtusitat intel·lectual ens contemplen.

Quan a un poble li empresonen a qui l’ha dotat d’himne, orgull per la seva bandera i ha potenciat les seves institucions d’autogovern (per molts de defectes que tingui), ja només li queda el recurs de posar-se en mans dels cínics i  reflexionar, des del silenci dels esclaus, sobre el seu fracàs, engrandit per les cadenes de l’empobriment. Tot d’una haurà de suportar els que, aliats amb els forans per mantenir el poder, li destrueixen llengua, cultura, bandera, institucions i orgull. Això sí: tot fet en nom de la democràcia, l’Estat de Dret i una suposada igualtat davant la llei que no s’acaba de veure clara a la pràctica donada l’existència de privilegiats. Però que si serveix per entendre que només els que toquen poder allà on no es pon el sol es poden situar per sobre de les fredes cadenes de la llei.