Quan s'acosta l'equinocci del juliol hi ha la data assenyalada que commemora la Revolució Francesa. És, aquesta, també la diada nacional - ja sé que potser és pecat escriure-ho així- francesa. Ja ho saben: allò de la Lliberat, la Igualtat i la Fraternitat. Potser, a l'avantcambra d'aquesta trilogia hi ha els avenços tecnològics i mentals - tal vegada els mentals hi pesaren més que no els tecnològics- d'homes afanyats que generaren les bases d'allò que avui en dia entenem per modernitat. Entre aquest homes hi ha Montesquieu, segons uns, el pare del liberalisme i conegut, sobretot, per haver formulat la teoria de la separació dels tres poders. Una altra trilogia que hom, en tant que persones cíviques de paraula i d'obra, haurien de tenir ben present. Aquesta nova trilogia santifica, com bé ja saben, la separació dels tres poders: l'executiu, el legislatiu i el judicial. És a dir, el poder legislatiu -normalment atribuït als parlaments-, el poder judicial i el poder executiu -els del governs- han d'actuar de forma separada i amb independència uns dels altres.
La paradoxa ha volgut que per aquestes mateixes calendes hàgim assistit - per bé que molt involuntàriament, talment un turista es troba amb un castell de focs d'artifici o amb una processó triennal- a una mena de mascarada. Dir-ne un ball de màscares seria frivolitzar la qüestió. I crec que no estam per frivolitats. Aquesta mascarada ha consistit en desdibuixar les línies mestres que haurien de fitar de forma ben explícita la separació entre aquests tres poders. I ho han fet aquests que presumeixen de liberals, de ser els liberals per excel·lència, ergo haurien de ser els hereus més directes de Montesquieu i, per tant, els servadors a ultrança de la seva trilogia. Però no ha estat així. Ja sé que el Consell Consultiu de les Illes Balears no és ben bé un tribunal. Però en tant que és un òrgan judicial consultiu, com el seu nom indica, hauria de tenir el prestigi incòlume, hauria de ser un òrgan que el seu nom inspiràs respecte i devoció no només per part de la classe política sinó també per part de la ciutadania. És cert que avui en dia ningú no té la sang blava i, hereus de la doctrina liberal, les coses s'han de guanyar a pols. En aquest cas que ens ocupa, per la solvència, pulcritud i rigidesa dels seus informes. Com ja saben la cosa no ha anat així. I el que un dia va ser blanc - em referesc a la coneguda llei dels llaços- al cap d'uns dies va ser negre. I diu la premsa, alguna raó deu tenir, que si hi va haver un canvi de parer tan diametralment oposat va ser per obra i gràcia de la intervenció del poder executiu - que ja saben que presideix Bauzá-. Vaja, ara només falta que els destitueixin a tots per no haver piulat segons la sintonia volguda al Consolat de la Mar.
Tot i que, per espectacle macabre, el que s'escenifica devers Madrid. Amb en Bárcenas, en Rajoy i companyia. Aquests també sembla que no fan altra cosa que safalcar els tres poders. En Rajoy no vol donar explicacions al Congrés sobre l'assumpte en què es veu implicat pel seu ex company de partit. Però no només és això sinó que s'havien - no sé fins a quin punt aquest passat és del tot adient i correcte- proposat safalcar el poder judicial. Ja ho saben: una carambola a tres. Silenci sepulcral de Bárcenas, cessament de Gallardón - pirotècnia política, bolla negra- , arxivament del procés. I aquí pau i més enllà glòria.
I llavors parlen de resignació, d'esforços, d'abnegació i de brots verd i esperances. Tot plegat impresentable.
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Si. Els que ens governen perverteixen el vocabulari. Perverteixen les paraules "llibertat, honestetat, transparència, tolerància" i tantes altres essent els que més volen restringir la llibertat, són els més corruptes i els més intol·lerants de tots. Fins i tot la mateixa paraula "democràcia" està prostituïda en boca d'aquells que practiquen la "urnocràcia" una vegada assegurats de que fan les lleis perquè les urnes els afavoreixin amb un trist i minso 27% de vots. Canya a ells! A mem què tardarem en enderrocar aquest règim injust i hereu del que ja varem patir.
Vivim un món terriblement injust. Aquella lletania de llibertat, igualtat i fraternitat, tan gestada pels poders ha fet que les paraules perden sentit, siguen focs fatus, pressumpsuosos d'un poder de convicció que ha acabat per cansar el personal. Ara, les veus del carrer que s'alcen ja no parlen de llibertat, igualtat i fraternitat sinó de simple justícia. Sí, simple, perquè la justícia de la gent que no pot més no és enrevesada, ni entra en conflicte amb ningú, només espera poder sobreviure amb dignitat. I fins imtot això se'ls nega (no vaig a fer demagògia dient que jo no ho puc fer, seria molt i molt injust). I un altre "ídol" ens cau a terra, França, la liberal, treu el nas contra els emigrants i els homosexuals... Quanta, quanta hipocresia!!!! Vive la liberté, vive la république!!!