Les xifres que posen de relleu la quantitat dels nostres joves sense feina ni estudis no han deixat de fer-se més grans a mesura que anem caient fins al fons del desastre. Ja abans de la crisi, l'educació no gaudia de bona salut, les xifres d'abandonament escolar eren esfereïdores, motivades per la puixança d'uns sectors econòmics -el totxo i el turisme- que feien atractiu el mercat laboral a uns sectors de la població que no apostaven per l'esforç de llarg recorregut i per la formació.
La cultura de "l'ara i aquí" no consonava gaire amb la necessitat d'estudiar molt i durant anys, d'invertir en un mateix de cara a obtenir en el futur uns fruits més sòlids i més perdurables. Amb l'esclat de la bombolla immobiliària, tots aquells joves que es dedicaven a la construcció i als sectors afins estan a les llistes de l'atur, i el que encara és més preocupant, no han tingut en la majoria de casos la disponibilitat -ni la motivació- per a seguir formant-se, estudiar de nou alguna cosa que els faci atractius en un mercat laboral que no tornarà a les velles dinàmiques.
Els joves que avui pateixen la crisi són els que es van creure fins a les últimes conseqüències un conte de fades: el del "progrés" il·limitat, el del consumisme sense fronteres, el del menyspreu a la cultura del treball i l'esforç basat en fonaments sòlids. I no ens ha de sorprendre ara que quan els treuen per la televisió lliguin plenament amb la moral de la indignació, la que afirma -sense més matisos- que ‘la culpa és dels altres'.
Entre una pedagogia del joc i l'entreteniment i una cultura de la disbauxa el resultat només podia portar-nos fins aquí: a ser la riota d'Europa pel que fa a la nostra joventut, la qual, agreujant el problema, encara no s'ha adonat ni en què ha consistit el seu error... Per altra banda, hi ha aquella fal·làcia atroç i que molts no es cansen de repetir, aquella de ‘la generació més preparada de la història', la qual, amb dues o tres carreres universitàries, resulta que sap menys coses i fa més faltes d'ortografia que els estudiants de batxillerat que entraven a la universitat durant els tristos anys del franquisme.
El nivell de cultura general i de lectura està pel terra, però la bombolla de títols ens feia creure el contrari, que ‘la generació més preparada de la història' ens trauria les castanyes del foc. Quan es vulguin adonar que els han pres el pèl davant dels seus propis nassos culpables ja serà massa tard; ¿faran aquests el seu viratge cap al radicalisme polític, com ha passat massa vegades -Rússia, anys vint; Alemanya, anys seixanta-, quan hi ha excessius ‘intel·lectuals' sense perspectives de feina? El pitjor que poden fer és demanar més prestacions, les quals, però, només faran que les classes més velles que ens governen -la gerontocràcia- els endeutin encara més els pocs ingressos de què podrien gaudir.
Escriptor
