Mil anys enrere

Cal recordar, en aquest sentit, que Catalunya ja esdevingué independent un cop, fa mil anys. I ho va ésser de la mà de la política i de la confrontació amb l'islam veí, que fou allò que li va conferir un bon registre de singularitats. Som en la frontera no sols d'Al-Andalus (el món musulmà peninsular) sinó en la perifèria de l'imperi Carolingi, i aquest fet transcendental no només degué condicionar les estructures polítiques i econòmiques sinó també les mentalitats col·lectives i el mateix paisatge (proliferació de torres, castells i fortaleses) d'una Catalunya que encara no era Catalunya. Una mena de denominació, aquesta última, feta servir sovint pels historiadors catalans actuals i que ja voldríem que fos seguida amb els mateixos escrúpols pels qui empren xalestament els mots d'Espanya i França -entitats polítiques que encara no existien tal com les entenem- en relació amb el mateix període.

D'ací, se'n derivà una "originalitat" que donà pas a una "identitat" que hom ja pot definir, a partir de fa mil anys, com a "catalana". I, en aquest sentit, és innegable que els comtes catalans mostraren en fets i accions una voluntat de construir un ordre polític nou. Aquest ordre no podia erigir-se més que des del control sobirà del poder. Les originalitats i les identitats en la història es construeixen així. Sense la independència no hauria existit Catalunya. Mil anys després la pregunta és si pot continuar existint en les actuals condicions.

Professor i historiador