La decisió del socialisme català de no participar en la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya venia sostinguda per la negativa a obrir un procés de secessió que viola -inevitablement- la legalitat. Com que la legalitat està en mans del Congrés dels diputats, per ser conseqüents, els socialistes catalans havien de sumar-se als partits catalanistes amb representació a Madrid. I així ho van fer, trencant el vot amb el PSOE per primer cop, evidenciant que dins el socialisme peninsular no hi ha un acord sobre el model territorial que es vol pel futur d'Espanya.

La moció pel dret a decidir, efectivament, va ser derrotada, entre d'altres coses perquè en el PSOE encara hi ha massa veus que són incorruptiblement jacobines, partidàries d'un centralisme i d'unes polítiques identitàries que consonen malament amb d'altres idees més modernes, com són el federalisme o la lliure adscripció identitària del ciutadà. Els socialistes de les Illes o del País Valencià podrien fer pedagogia de la pluralitat i del federalisme, però semblen més atents a les seves cadiretes, tots a l'expectativa de la idea guanyadora ara que el botí a repartir s'empetiteix.

El votant tradicional del PSC, a Catalunya, era el que se sentia tan espanyol com català, i vivia sense gaires esquizofrènies aquesta ambivalència. La tensió mal dirigida entre aquestes dues identitats, quan l'una a la força ha d'acabar empassant-se l'altra, origina la necessitat de decidir. Els catalans ja han assumit -majoritàriament-, i d'una manera molt clara, que dins Espanya ja no hi tenen cap paper, almenys si volen continuar sent catalans, amb una identitat forta i amb una economia que no acabi sent també residual a còpia d'espolis i de malintencionades polítiques d'infraestructures. Els que prefereixen Espanya ja han abandonat el PSC i ara voten el PP o Ciutadans. Que això s'acabi resolent amb un estat propi o amb una reforma constitucional o amb qualsevol altra solució a mig camí és una altra qüestió.

Les cartes estan sobre la taula, fet que acosta el moment de les decisions transcendentals. El PSC està pel dret a decidir, encara que demanaria el vot pel No en cas d'haver-hi un referèndum; i la declaració de sobirania del Parlament català serà portada al Constitucional, encara que no té efectes jurídics i només és una declaració d'intencions.

El catalanisme guanya, el PSC se'n va a l'extinció, sembla, i el PSOE es reforça a la baixa amb la bandera espanyola exhibida ara sense cap mena de prejudici, en un terreny dins el qual competeix amb d'altres marques, molt més desinhibides i sense desgast, com els Ciutadans (els que no tenen pàtria però són espanyols fins al fons de l'ànima) o els d'Unión y Progreso, que ni tan sols tenen l'elegància de definir-se com a cosmopolites.•

Escriptor