Davant el cas del noruec Anders Breivik -l'assassí de més de setanta persones relacionades amb la socialdemocràcia del seu país- es va voler imputar la magnitud de la malifeta a la bogeria de l'autor. Per molta gent, no era possible que una persona executés -tal com ho havia fet Breivik- una quantitat tan desmesurada d'innocents; un fet així només ens entrava al cap si provenia de la ment d'un boig, d'algú que, com es diu habitualment, ‘no s'ha pres les pastilles'.
Aquesta hipòtesi, curiosament, també agradava molt a la dreta radical, ja que així era l'única manera de continuar fidel a les seves idees -les mateixes que esgrimeix Breivik encara- sense haver de carregar cap responsabilitat davant de la sang vessada. Tanmateix, la condemna que ara ha dictat el tribunal competent s'allunya d'aquesta hipòtesi: Breivik no és cap boig, és simplement un fanàtic polític -un de tants, un terrorista solitari més, simètricament idèntic als islamistes de Al-Qaida que lluiten sense pertànyer a cap grupuscle pels principis contraris: el califat global-, de tal manera que ara mateix continua reivindicant el seu crim i presentant-se davant de l'opinió pública com un salvador (un salvador de l'Europa cristiana i blanca enfront de l'amenaça islamista, etc.).
Ens costa assimilar que algunes persones pretesament normals, simplement sent fidels a uns ideals -en aquest cas polítics- puguin realitzar accions d'aquesta naturalesa. Tanmateix, res no és més habitual: el poder de les ideologies per obnubilar el judici i per crear realitats paral·leles dins la ment de les persones -de certes persones- és absolutament demencial -capgiraments complets del bé i del mal-, i és així que Breivik no hauria fet més que ser fidel als seus principis puritans -l'extermini de l'amenaça, i dels còmplices en aquesta amenaça-, amb un coratge que, segons ell mateix, el posa per sobre de la resta dels que pensen com ell, així els milers de persones d'ultradreta que li remeten -des de totes les bandes d'Europa i dels Estats Units- cartes de suport a la presó.
El sistema penal del seu país només permet condemnes d'una vintena d'anys, i tot en una presó que, segons les fotografies, sembla més un bungalou de passar l'estiu que no una institució penitenciària... Davant del terrorisme, durant la història -tal com explica l'historiador anglès Michael Burleig a Blood and rage- s'han assajat mesures també radicals, des del contraterrorisme a les tortures, només aconseguint d'aquesta manera reforçar la visió del món -una batalla sagnant- que tenen els terroristes. La maduresa moral de la democràcia nòrdica ens pot il·luminar davant del tracte que s'ha de dispensar ara als terroristes espanyols d'ETA durant el llarg camí cap a una total i difícil reconciliació.
