En el termini de vuit dies servidor ha participat en dos funerals, en dues celebracions, en dos moments extraordinaris que tenien molts elements en comú. Tenien, sobretot, el do de fer-te participar del misteri de la vida i de la mort, però sobretot van ser instants de felicitat compartida. Es tractava de dues vides exemplars, dos pagesos, el primer originari de Santa Eugènia i la segona d'Algaida, la vida dels quals finí en el terme municipal de Palma, arrelats de la pagesia periurbana de la metròpoli.

Ambdues celebracions van ser protagonitzades pels néts, pels més joves, que feren d'aquest moment un acte de memòria dels valors que havien heretat dels seus avis, de tot allò que percebien que havien rebut en el pla humà. En aquest clima de deteriorament general que es comunica de forma monstruosa, hom valora més que mai aquests instants dedicats a fer balanç d'allò que heretam dels majors i a llegir els detalls d'un testament fet a partir d'un inventari d'intangibles morals.

Joan Sureda tenia vuitanta-set anys i era un pagès conscient, savi i sensible, vinculat des de jove al Santuari de Lluc, amb una trajectòria professional admirable en el seu ofici. Ha deixat una nissaga afortunada, nombrosa i plural, amb episodis singulars. Ha mort com va viure, amb aquella bonhomia i aquell seny patrimoni d'homes i dones del camp, amb els peus a terra i la mirada sempre a l'aire, amb el realisme que dóna saber que la vida depèn de la natura, del temps i de les circumstàncies.

Una vida que també es transforma amb l'esforç, la suor i la tenacitat del treballador. El seu nét, Enric Gonyalons, sabia d'on li venia la força per suportar el seu captiveri i l'avi visqué els darrers mesos esperant l'alliberament i poder morir en pau, talment un personatge bíblic de l'antigor. Na Margalida Pou Puigserver moria, a noranta-tres anys, a Sant Jordi, després d'una vida senzilla feta de petits gestos i d'obres aparentment insignificants.

Una vida llarga que parla de la nissaga de Son Garbí, d'Algaida i d'un extraordinari glosador, l'amo en Magí Pou de son Dulei, el seu pare. Els néts i renéts volgueren expressar amb veu alta les emocions i els records d'una padrina pagesa, virtuosa, antiga i moderna alhora, una baula que uneix el present i el futur a un passat construït sobre valors profunds, que parla de la gent del país i reflecteix conviccions que potser més que mai tornen a ser matèria primera per anar construint el demà.

Un gendre li llegia una glosa al final de la celebració, uns versos senzills, llegits amb la boca del cor. En actes d'aquestes característiques hom s'adona de la fortalesa de la nostra gent, de la fortuna d'haver conegut i de poder conviure amb homes i dones virtuosos, senzills, assenyats i bondadosos que ens lliguem a la terra i a la gent. En el silenci, recordava aquelles paraules de Joan Mascaró Fornés: "Sols dins la bondat i la veritat i la bellesa hi ha grandesa. Això és vida gran, la vida de les coses eternes".