No hi ha temps que no torn, diu la sàvia sentència popular tot contradient l'optimista visió marxista de la Història. Després del capitalisme què?, socialisme?, no, feudalisme. Què significa sinó el constant degoteig de béns i serveis públic cap a l'òrbita privada, cap a "feus" particulars? Aquest engreix de la jurisdicció privada a costa de la pública, com a l'edat mitjana, presenta diferents graus: senyorius, baronies, vescomtats, comtats, marquesats i, al cim, ducats.

Com és sabut, en aquestes jurisdiccions els barons, comtes, marquesos o ducs ostentaven la major part de prerrogatives que avui en diem públiques, fins i tot impartien justícia. Doncs en aquest retorn a la medievalitat estem a punt d'assistir al naixement d'un nou ducat, el d'Eurovegas. El duc ja sabem qui és, es diu Sheldon Adelson, prové de terres nord-americanes, pertany al lobi israelià més antipalestí i finança la campanya del republicà Romney amb 16 milions d'euros, ja que Obama diu que vol combatre el refugi de diners a l'estranger. Això és el duc, però el ducat encara és dubte, no sabem si s'implantarà a Madrid o a Barcelona. Els aspirants a futurs vassalls (govern i poble madrileny i català) corren a retre homenatge al que, creuen, serà el seu gran benefactor tot oferint-li tota casta de prerrogatives. Aquests oferiments superen, amb escreix, el que el duc els demana. El govern de la tribu catalana, fins i tot, li ofereix sacrificar el darrer 10% que en queda de la sobirania alimentària de Barcelona, el delta del Llobregat.

El duc només exigeix que, al seu ducat, hi regnin les seves normes, ja siguin de caire laboral (dos anys d'excepció de quotes a la seguretat social), financer (canvis en la llei de prevenció del blanqueig de diners), impositiu (devolució mensual de l'IVA i rebaixes en les taxes de joc), ambiental (eliminar zones protegides), urbanístic (incrementar l'altura permesa dels edificis), de protecció de menors (que els menors puguin entrar als casinos) i sanitari (excepcionar Eurovegas de l'aplicació de la llei del tabac). A més, i aquí rau segurament gran part de la clau del desenllaç final, els bancs dels futurs vassalls haurien de finançar el 65% de la inversió tot assegurant arribar a un 20% de benefici sobre la inversió inicial. Un apalancament molt semblant al que ens ha portat a l'actual crisi. Es veu, però, que el duc té coneixements que aviat arribaran diners frescs a la banca espanyola avalats, en forma de deute sobirà, per tots els actius del país.

Com a l'edat mitjana, el paper més trist el fan els bufons/caps de tribu que, desesperats, corren a oferir vassallatge al duc. Patètic. Com deu riure el duc llegint els nostres diaris i escoltant les nostres tertúlies.