Un milionari que ha preferit continuar en l'anonimat va pagar la setmana passada 91,2 milions d'euros pel quadre El crit, del pintor noruec Edvard Munch. De l'obra n'hi ha fins a quatre versions, i totes mostren més o menys el mateix: una figura andrògina està sobre un pont; de fons, s'hi veu el que sembla Oslo, i dos homes que s'acosten en la llunyania, tot sota un cel de colors embolicats i mantegosos. La figura s'agafa el cap amb les mans i crida amb la boca rodona, una mena de crit silenciós i esfereïdor que torba i commou. Tot plegat és inquietant: l'angoixa de l'home davant del buit, la insignificança i la por, el pont que anem creuant cap al no res, etc., i tot el discurs hermenèutic que s'hi vulgui trobar.
Molts s'han posat les mans al cap davant del preu que s'ha pagat per aquesta pintura. Ni més ni menys que la quantitat més alta que s'hagi mai desembutxacat per un quadre en una subhasta, i tot en el moment present, quan hi ha tanta gent que pateix, ofegada per l'atur i la manca de perspectives. Enmig d'una crisi de lideratge europeu que fa tremolar, quan tots nosaltres tenim motius suficients per posar-nos a xisclar -com la figura mig momificada del quadre-, algú és capaç de gastar-se una fortuna immensa en una pintura, i tot davant d'una reacció que també ens recorda que Munch va ser un visionari en tots els sentits de la paraula. La vida i el quadre i la bogeria, etc.
I també la cara d'una classe política que cada cop que surt a explicar-nos què estan fent contra la crisi ens recorda més aquella pintura: ¿no hi veieu Mariano Rajoy, a la sortida d'un consell de ministres, o la mateixa Soraya Sáenz davant de la premsa, com l'assassí emmascarat de la pel·lícula Scream? Tots els polítics que circulen per la UE sembla que tenen aquesta mateixa ganyota: el rostre de no saber què fer, la cara de qui va passant la maroma entre xifres vermelles i horitzons emboirats: ningú sap a on anem, quin pla hi ha per al futur, quins passos s'han de fer i quin és el projecte. ¿Serà la cara de François Hollande d'aquí a unes setmanes, quan s'adoni que amb quatre discursos i dues consignes contra l'austeritat no basta per ressuscitar un continent? Ho veurem. Enhorabona, senyor President, ara toca tocar amb els peus a terra: les seves promeses incomplertes no faran sinó facilitar el camí de la ultradreta de Jean-Marie Le Pen.
La realitat sense més, sense cap il·lusió ni perspectiva: aquest calvinisme noruec és també el futur d'Europa: tot el bé assolible roman en l'obediència, sembla que de continu ens recorden això des de Brussel·les i Berlín. De tota aquesta poètica en sortirà un crit que serà sublim.
