Aquesta setmana passada la família reial ha tornat a ser notícia, tot per motius relacionats amb la cacera o la fatalitat. Ja és prou sabut; en primer lloc un nét del rei -que respon al nom pompós i cerimonial de Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón; vénen ganes, després d'escoltar aquest nom, de proclamar la dictadura del proletariat- es dispara un peu amb una escopeta (pobre al·lotet), i després el mateix monarca, que de safari a Botswana sofreix una caiguda i es trenca el maluc.

Reflexions polítiques: només certes capes socials espanyoles tenen armes a casa seva i es dediquen al seu exercici (imprudent); la història d'Europa, doncs, contraposada a la dels EUA, allà on tothom és el rei de tothom i pot posseir un arsenal de rifles d'assalt i fer alguna barrabassada, tot al marge d'un poder polític que desitgen llunyà i impotent. Així, gent noble (ja ens entenem) que gaudeix del privilegi d'anar a clavar perdigons a l'esquena de les bèsties de ploma, o de les bèsties amb cornamenta de vori, allà a l'Àfrica més acalorada. Tot plegat bastant vergonyós i bastant pobre i tòpic -matar un elefant costa 40.000 euros, allà; 9.000 si el rei es conformés amb un búfal, diners que, ai, surten de l'atribució que rep la Casa Reial dels nostres impostos-. Però ara diu que hi anava convidat...

Sí, els reis que moren o perden el senderi anant a caçar són un motiu argumental típic de la literatura -i de la pintura-, i així els trobem a la saga ben actual Joc de Trons de George RR Martin, tan celebrat ara que mig món segueix les seves aventures gràcies a una sèrie de televisió. Els reis són ambiciosos i tristos, s'eduquen en la mort i l'espasa, i tot plegat és l'honor i la inutilitat. Més valdria que el nostre borbó quedés a casa a mirar la televisió (té 74 anys) i deixés de fer el boig per la sabana: tot això que ens estalviaríem. Qualsevol assessor amb una mica d'ull li hauria regalat unes sabatilles flonges i li hauria xiuxiuejat a l'orella un bon consell: ‘Majestat, no és el moment de fer el pallasso. Vagi a veure el seu nét'. ‘L'hivern s'acosta', diuen a la novel·la citada: els temps que es perfilen seran durs, majestat, sort que sabem que a Suïssa hi té guardats alguns milionets.

Aquesta crisi ens hauria d'acabar de treure la ximpleria a tots. Podríem aprofitar i invertir en lucidesa i coratge, en realisme i sentit comú. Cal acabar la Transició; cal que nacionalistes espanyols, catalans i bascos canviïn la cara a Espanya i deixem de fer el ridícul i d'aguantar quimeres i anacronismes insolvents. Ja no només en depèn el futur dels nostres fills: la salut mental de tots plegats hi està en joc. Botswana és una república.