El país sota la crosta

Sent com som, molts ja fa temps que havíem donat la feina per acabada i havíem donat per bons els espais de mínima protecció que han permès reduir dràsticament el ritme de la reculada lingüística les darreres dècades. Molts, havíem mirat amb ulls desconfiats aquells que ens deien que això no bastava, que calia fer més, molt més, per assegurar el futur de la llengua dels padrins i pares. Ens havíem permès el luxe de situar-nos en una posició falsament equidistant entre aquests i aquells que pregonen el genocidi lingüístic sense miraments, com si fos possible -o legítim- comparar els dos plats de la balança.

Ara, amb la furibunda envestida incontrolada del sector ultra que lidera el Partit Popular contra tot i contra tothom, la falsa equidistància s'ha esmicolat. Volent o sense voler, ells s'han encarregat de traçar una frontera més ampla, empenyent tothom a l'oposició i tornat-nos a situar de nou a la trinxera de la lluita per la democràcia als nivells més elementals. Hem retrocedit, diran, però, la diferència amb el passat és significativa: els darrers trenta anys ens han fet desfer-nos del tel residual de confiança que encara teníem amb el fantasmagòric Estat de les autonomies, en el qual definitivament ningú ja no creu. Sense l'emboirada autonomista, la perspectiva es fa més clara: campi qui pugui. Tocat de mort l'estat del benestar i amenaçats els drets més bàsics, ja res no ens hi lliga. Les tombes de la sanitat i l'ensenyament públic ja estan cavades, els ascensors socials estan encallats als soterranis i el seu projecte no té cap altre objectiu declarat que no sigui culpar els seus fantasmes de sempre de tots els mals. Nosaltres, però, ens neguem a seguir sent la seva antiespanya. Volem ser, res pus.