Rubalcaba i Rajoy pactaren qualque cosa més que la mecànica del debat. Acordaren no parlar, més enllà de la frase de compromís, d'ETA. La qual cosa s'ha d'agrair perquè confirma la solidesa del pacte entre PSOE i PP sobre la qüestió. Que contrasta amb la vergonyosa ruptura de la unitat antiterrorista -i rodalies- que va patir el nostre país entre 2004 i 2008, fruit de l'intent d'assalt de la ultradreta a la presidència del PP. El segon tema del qual acordaren no parlar és d'allò més substancial que a hores d'ara afecta tots els espanyols: la crisi europea. És a dir, com ha d'existir la Unió, la possible unificació fiscal -amb la qual difícilment conviurien els concerts basc i navarrès, cosa que suposaria un problema polític seriós a dins d'Espanya-, el debat sobre l'euro -s'ha de dir clar, la moneda única per a nosaltres és com si cobràssim sous encara en pessetes però pagàssim preus en marcs: una ruïna-, el cost de tot l'aparell burocràtic de la Unió -un monstre excessiu-, les cessions de sobirania, el paper d'Espanya com a "país de cambrers"... Tot això, sempre que la Unió es pugui salvar, és clar, i no passi que Grècia i/o Itàlia, i/o en el futur la mateixa Espanya i qui sap qui més, l'arrosseguin al no-res. Idò de tot això, que és allò més important per a tots i cada un de nosaltres -en siguem o no conscients- el senyor Rubalcaba, del PSOE, i el senyor Rajoy, del PP, no en digueren ni mitja. I llavors n'hi ha que no entenen l'abstenció ni els vots blanc-nul. Allò que no s'entén és que encara hi hagi gent que cregui que votar serveix de res.

Deixant a banda allò important de què no volgueren parlar Rubalcaba ni Rajoy, s'ha de reconèixer al candidat socialista que va saber vendre el seu target molt millor que no el conservador. Tot i que aquest últim, és clar, ja es veu de president -fins i tot implícitament l'altre li va reconèixer la condició- i, per tant, en la seva posició no ha d'esperar més que l'aclamació, davant el suïcidi de l'adversari. El qual no és Rubalcaba, naturalment. De fet, l'adversari de tot dos candidats era el mateix: Zapatero. A qui -un altre pacte- enterraren a l'oblit. Així els anava bé a ambdós. Rajoy rebia de facto la condició presidencial d'un Rubalcaba que, en generosa contraprestació del conservador: "no se queje, que no le está saliendo mal el debate, señor Rubalcaba", assolia la condició de bon futur cap de l'oposició roja a Rajoy. Això era el bessó del debat. I els va sortir rodó a tot dos.

El botí que Rajoy obté de tot plegat és evident. El poder institucional. El de Rubalcaba? Aparentment, la seva estratègia en el debat era absurda. Perquè es donava per perdut en les eleccions. Però és que el seu objectiu no són tant les eleccions, que per suposat ja sap que les perdrà, comel fet de liderar la transició del PSOE des del desastre Zapatero -que a punt ha estat de liquidar el centenari partit- a un nou Partit Socialista. I aquest lideratge per ventura serà transitori, però no pot ser dèbil. I per això precisament necessita un resultat que no sigui el que auguren les enquestes. Perdre, sí. Però no perdent més de cinquanta diputats. Per això Rubalcaba va optar per un discurs directe al cor dels votants socialistes, perquè no se'n vagin amb els comunistes ni a l'abstenció. Per recuperar-ne tants com pugui. Tenint en compte com va fer el debat, és possible -si més no això- que ho hagi aconseguit.