muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
13°

Un perfil de Gumersind Gomila i altres Sindos

Trobant-me a rampeu de les muntanyes espectaculars, ciclòpies, dels Pirineus, divagant pel vessant de Girona, m'arriba la notícia fatal: Jordi-Pere Cerdà, de l'altra tombada de la serra estant, ha deixat anar la postrema expiració de vida. Fregava ben bé l'edat nonagenària.

Personalment, sols havia estat d'ell un oient espontani; però el vaig admirar i respectar de seguida que vaig fer de conèixer-lo, la vegada que visità l'illa. El record de l'any que s'havia modestament projectat damunt Menorca, en persona. Vingué a les darreries d'abril del 1981 per tal de fer-nos estimar la figura perduda del maonès Gumersind Gomila Guasteví, el poeta esvaït. Per als seus amics i col·legues de la poesia i les arts plàstiques del Rosselló, Gumersind Gomila era "en Sindo", fent bona una fórmula hipocorística molt freqüent a Menorca. Els alaiorencs, en concret, en podem dar testimonis, perquè, en el bell mig de determinades dècades de començament del segle XX, ara fa cent anys, més o menys, es començà d'escollir Gumersind com a nom de fonts.
Jo mateix vaig tenir un conco-avi (germà major d'en Tòfol, l'avi matern) que nomia Gumersindo Pons Pons. Va ser l'individu d'aquesta branca familiar qui n'instituí el costum, i qui en féu repetir el nom sobre un dels seus quatre fills, amb la gràcia popular que els dos germans mascles de la nissaga van acabar, un i altre, essent coneguts amb l'identificatiu del peculiar i raríssim nom del santoral. És així com, al poble, hom esmentava Joan Gumersindo i Antoni Gumersindo, a banda el Gumersindo per antonomàsia del bateig -i Sindo en certs cercles. Ho practicaven, com es comprèn de seguida, sense fer caure mai la vocal final de la versió castellana, però pronunciant-la com a U, segons que acostumam de fer els menorquins amb la O àtona. És cert que una germana de tots tres -na Maria Pons Petrus- no rebé mai, ni tan sols de la maledicència del carrer, la denominació de Maria Gumersindo. Però fou el cas que ella, al seu torn, a un dels fills que tingué del matrimoni amb un apotecari, s'afanyà a garantir la perpetuació voluntària. El seu benjamí, és clar, es digué Gumersindo Mascaró Pons, indefectiblement. Com que, tanmateix, féu el traspàs en estat de fadrí encara jove, la continuïtat, en els nostres dies, sembla més tost parada. Tampoc els altres de la segona generació no tingueren descendències masculines. I encara us puc contar que el poeta de Fornells Gumersind Riera Sans també rebé aquest nom, per com son pare volgué demostrar l'agraïment coral i sentidíssim que li mereixia l'ajuda personal que li havia proporcionat el meu conco-avi en un laberíntic afer legal -d'aquells de la maledicció gitana-, a través dels bons oficis que n'havia esmerçat com a procurador dels tribunals de Menorca.

I bé: perdonau-me la prolixa marrada, però hi ha ocasions en què la ploma raja com un brollador, i hom no pot fer res per contenir la força d'emanació, llevat que vulgueu provocar-vos rampa als dits -i al cor.

Us parlava de la mort de Jordi-Pere Cerdà, més conegut en el camp de les lletres com a Antoni Cayrol. Idò: li estarem en deute permanent i fermíssim, per com ens propicià la recuperació del poeta esvaït: un doble i terrible esvaït social. Ho dic així perquè Gumersind Gomila el perdérem, primer, a causa de les fractures fredes que sovint provoca el fenomen brutal de l'emigració. I, per segona vegada, el perdérem, enmig de la baterola calenta de la nit franquista, on la fúria de la dictadura batia contra la identitat catalana. Però, heus aquí que aquesta mateixa vitalitat poètica expressada en la llengua del país a banda i banda de mar, hauria d'acabar subsistint i refermant-nos en el cor mateix dels millors anhels. A través de la coral amistat entre Jordi-Pere Cerdà i Gumersind Gomila, el primer tingué el patriotisme de fer-nos-el present de nou a tots els menorquins del darrer terç del segle passat.
I va ser llavors que descobrírem un poeta que, immergit en la catalanitat substantiva del Rosselló, posat en una llunyania trencadissa, cantava l'enyorança de l'illa nadiua en la llegua de la infància. D'ençà la marxa a aquelles terres el 1922, a 17 anys, ¿qui sabia un borrall de l'obra de Gomila? Ningú. El redescobrírem de la mà de Jordi-Pere Cerdà, en un memorable acte d'homenatge congriat, al capdavall, per Obra Cultural de Menorca, i l'estima activa que també li professava un poeta d'aquí: Pere Gomila Bassa. A tots ells, gràcies.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jaume, fa mes de 11 anys

El mestre de ceremonial i president dels tècnics de protocol de les Illes Balears ens parla de la mort donan vida els personatges. Quina manere de allargar la vida

Valoració:2menosmas
Per petrònia torrevila, fa mes de 11 anys

LA POBRA CITA
El mestral sega la sorra
de la platja lentament
i l'ombra somriu al vent
al bell redós de la torre.
Qui s'atansa, qui s'escorre,
que peca amb el pensament.
La tarda, que mai no acaba,
viu de carn i joventut,
de gavina i de llagut,
d'alga fresca i de mar blava.
La meva pena és esclava
de l'àngel que no ha vingut.
(La sorra calenta)
Gumersind Gomila

Valoració:6menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 11 anys

A la primeria dels anys 80 el mencionaven al programa Mallorca al Vent. És possible que l'OCB li dedicàs un calendari?

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente