Us havia anticipat el tast sobre el maonès Sadurní Ximénez Enrich, una figura poc, per no dir gens, estudiada. Per tant, algú que roman, ai, pertinaçment exclòs dels cercles d'estima local. Aprofit per dir, sense cap afany egotista per part meva, que una convidada de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona em té ara mateix immergit en la redacció d'una ponència que traça les coordenades de Ximénez, com una clara invitació a analitzar-lo de debò, per tal que, a la fi, ens el facem nostre, assimilat i consagrat.
Ximénez, essencialment, fou un periodista dels que, en el segle XIX, se'n deien "de corresponsalia"; un redactor volant que es feia present en els focus calents de l'actualitat, tot anticipant el perfil viatger del reporter i el cronista en un sentit molt modernitzat i contemporani de totes dues paraules. Determinats coetanis del seus anys de professió feren d'ell una radiografia de novel·la. És ben bé el que passà amb l'Homenot que li dedicà Josep Pla, el qual, amb un text reeixit, de recursos brillants i de jeia mestrívola, aconseguí dibuixar-nos un retrat que després s'ha perpetuat: el d'una persona aventurera, pigada de clarobscurs. Jo mateix he ajudat a mantenir atiat el foc de les extravagàncies de Ximénez, en avançar-vos la setmana passada que fou l'introductor de la tauromàquia espanyola en terres de Constantinoble, l'any 1910, amb una partida de braus que hagueren de travessar mitja Europa per ser exhibits a l'altra ribera del pas del Bòsfor.
Ximénez és molt més que un tipus fantàstic, sorprenent, que anima al llançament de la canya per tal de pescar apetibles trames narratives en el mar agitat del personatge. Alhora, Ximénez resulta ser molt més que l'encarnació, tal volta anecdòtica i extravagant, d'eventuals conductes d'espionatge internacional, ara per als russos, ara per als alemanys, ara per als espanyols, els grecs o certes oligarquies abissínies. Tampoc, algú imputat de traficar armes per al negus Menelik II d'Etiòpia en la guerra contra la tutela colonialista a què aspiraven els italians. O l'empresari de negocis fracassats a les illes Chafarinas, aquell arxipèlag de niells estèrils posat -com el Perejil de Trillo- en un turbulent aiguabarreig mediterrani, ara disputat per a la sobirania marroquina, ara espanyola. Ximénez, a més, es manté lluny de l'estereotip còmic del conferenciant de públics puerils, com ens relatarà Josep Pla d'Estocolm estant; ni és l'espòs escàpol d'una aristocràtica dama de la Rússia Blanca, na Natàlia Turbin; el cicerone particular -sapientíssim- del patrici Francesc Cambó en els seus periples pels litorals hel·lènics i d'Àsia Menor; o, més rellevant encara, un col·laborador setciències ben colrat per a les societats geogràfiques, els instituts culturals i les acadèmies d'història o arqueologia. Ximénez, si és presentat a través d'aquestes entresenyes que tantes vegades s'han mecànicament repetit ara i adés, ens donarà una radiografia real però fragmentària i equívoca, sense prou medul·la ni amb una coherència de conjunt suficient.
D'ell s'han propagat ad infinitum les anècdotes que el retraten com un tipus extravagant, àcid de caràcter, individualista, sempre dominat per un verb rotund, imperatiu, indòmit i ideològicament reaccionari. La veritat és, tanmateix, a parer meu, que fou, per damunt de tot, un periodista, i caldria que fos a la llum del periodisme del XIX que correspongui d'analitzar-lo i de comprendre'l, si hom aspira a adjudicar-li un grau merescut, major o menor, de perpetuïtat per a la història cultural. Per mi, Ximénez representa un element del nou periodisme espanyol -per al català en primer lloc, atesos els seus vincles de naixença i formació- que contribuí, amb resolució pionera, al debat de revisió del periodisme doctrinarista més vell del vuit-cents. El que, per mi, resulta indiscutible, és que no tingué cap afecció real pels toros ni pel vessament de sang. De fet, la cursa turca fou d'aquelles que no acaben amb la condemna a mort de l'animal. Les persones, és clar, mai aguantam la coherència fins a l'última conseqüència. La carn és dèbil, debilíssima -vull dir pecadora.
Periodista.