"Na Laura estudiava des de feia anys, medicina. Sempre havia tingut afecció a tot això de tenir curar dels malalts, a posar injeccions, a faixar nadons. En vida de son pare, na Laura gaudia d'una educació d'al·lota rica. Va tenir professora de francès, d'anglès i de piano; en restar òrfena i els ingresos de la casa minvaren, se li va ocórrer d'estudiar medicina. Començà per assistir a uns cursos de puericultura a l'escola dedicada a tal especialitat, en el carrer de Ferraz, i després, per consell del professor, va seguir la carrera de medicina a San Carlos, amb alternatives d'entusiasme i desesperança. De vegades es creia en disposició per a l'estudi i d'altres pensava que no feia el pes i que entenia molt poc tot allò que llegia. Potser que el conèixer l'anatomia i la fisiologia dels sexes li impedís sentir la seducció d'allò eròtic i, fins i tot, d'allò obscè, freqüent en la jovenesa. En tals qüestions, tot el que porta un vel al damunt és més atractiu que el que es mostra dins la seva nuesa.

Na Laura s'alegrava, doncs, d'haver estudiat medicina. Per a ella fou una lliçó de realisme dur i fort, li convenia pel seu caràcter un poc somniador i idealista. La fisiologia i després l'hospital l'aproparen a la vida amb les seves necessitats i les seves dureses. No arribava, com altres estudiants, al plaer de la insensibilitat; però si a la comprensió de l'egoisme i de la misèria de l'home. Potser, tals coneixements, li feien mal per dintre però al cap i a la fi li resultaven ben convenients. El professor de puericultura del carrer de Ferraz la duia amb freqüència com a adjudant a algunes cases. El que hi veia no era gens grat. El professor pagava la seva feina i ella donava els doblers a sa mare. Moltes famílies aristocràtiques tenien els seus infants totalment abandonats, entregats a les serventes. O al contrari, en altres, els nins comandaven i els pares i els criats giraven entorn dels seus capricis. I encara que això fos, també, perniciós, era més humà que l'abandonament...". Ho conta Pío Baroja a la seva novel·la Laura.

L'escriptor, nascut donostiarra el 1872, seguí sempre vinculat a la seva terra malgrat haver hagut de canviar algunes vegades de residència i instal·lar-se després, definitivament, a Madrid, ciutat que coneixia punt per punt, com els dits de la seva mà. A Madrid estudià medicina, però deixà aquella professió després de practicar-la alguns anys a Euskadi. Seguidament regentà una empresa fornera familiar i decidí dedicar-se, poc després, i de forma completa, a les lletres. La fama li va permetre entrar a l'Acadèmia el 1935 i en esclatar la guerra civil passà els Pirineus i s'exilià al llarg d'un any. Novament a Madrid, va veure l'acabament del conflicte i durant el Règim la seva no integració en el nou ordre li dugué molts problemes de censura, de manera que fins l'any de la seva mort i essent una institució vivent, guardà silenci. Deixava aquest món el 1956. La incorporació de la dona a la vida universitària és el bessó d'aquesta novel·la, Laura, un tema que el gran mestre veia amb optimisme i admiració.