Triar un tema per fer l'article setmanal no ha estat gens fàcil durant aquest mes d'agost que hem acabat. I no perquè la calorada d'enguany hagi contribuït més a la paràlisi habitual que significa l'agost en les nostres vides i, sobretot, en la col·lectiva. Ja se sap: vacances a dojo, no hi ha futbol ni activitat política, qui més qui manco procura desconnectar d'aquest món i, si pot ser, de l'altre, etc. Cosa que no contribueix a generar notícies i, per tant, al comentari de l'actualitat. Per si un cas, un servidor tenia -té- preparats uns quans articles de reserva. Però, de moment, no han fet cap falta. Tot just al contrari, el problema cada vegada ha estat destriar, entre diverses possibilitats, la matèria a comentar. Perquè cada dia n'hem tenguda de nova. I consistent: que si avui ve el papa, que si demà cau Gaddafi, que si Mourinho se supera, que si, rere ell, TV1 manipula la informació i després demana disculpes a les quatre de la matinada (aquestes coses les han après del gran mestre Urdaci o ja les sabien abans?).

Per cert que Mourinho i el Reial Madrid ara mateix són allò més semblant a un bufó enmig de la cort que li riu les gràcies. Però deixem-ho córrer. Tanmateix Mourinho ens donarà matèria per fer almenys un parell d'articles mensuals. També m'hauria agradat comentar les declaracions que va fer el senyor Martín Garitano a Prada, sobretot perquè servidor hi era present i pot donar fe que Garitano no va dir (ni per aproximació!) el que després la Brunete mediàtica i els mitjans de l'òrbita del socialisme espanyol, que lamentablement s'han donat la mà, li han fet dir. I no ho faré perquè en un país en què tot es manipula fins a l'infinit i la mentida preval molt per damunt de la veritat, no vull que després hom m'acusi d'haver dit allò que no he dit, o el contrari d'allò que he dit. Per tant, m'imposaré l'autocensura, com feien segles enrere els amants de la ploma quan pensaven que existia una cosa anomenada Inquisició. I parlaré d'una qüestió menys envitricollada (menys?), com és ara aquesta reforma de la Constitució feta amb premeditació, nocturnitat i traïdoria.

Deixarem de banda, perquè ja se n'ha parlat, el que significa modificar un text considerat sagrat i intocable, una moderna bíblia per a qualsevol "españolito de a pie que se precie", la reforma de la qual es deia que era complicadíssima. I improcedent, i innecessària, i... Ara sabem que és més fàcil que jugar a la bolla. I que la poden fer un parell de persones a la una de la nit d'un mes d'agost d'una legislatura que agonitza. I excloent tothom que no interessa. I sense el consens intern d'un dels dos partits (!) -per cert, quin desastre el PSOE-. I... tampoc no comentarem que, posats a fer, es podrien incloure en la reforma drets fonamentals no previstos en la Carta Magna espanyola, com el de l'autodeterminació dels pobles. No, serem més modests i l'únic que ara traurem a rotlle és que, per ser coherents (coherents?), si es fixa un màxim en l'endeutament de les comunitats autònomes també s'hauria de fixar un percentatge semblant a l'hora de contribuir solidàriament/forçosament a l'Estat. O, dit d'una manera més clara, posar un límit a l'espoli fiscal, tant per als espoliats com als espoliadors. Això ja estaria millor. En conseqüència, l'entente PP-PSOE ni ho plantejarà. Com sempre.