Vigència del 18 de juliol

Fa 75 anys que la dreta s'aixecà contra la legalitat i l'esclafà amb un cop d'estat i una guerra destinada a eliminar físicament tota casta d'oposició. El franquisme ja s'ha acabat -queden algunes restes del solam que va deixar-, però la dreta continua tan forta com sempre, i ara amb les millors expectatives de poder. S'ha oposat amb la major energia a qualsevol exercici de memòria històrica, després d'haver imposat, per tots els mitjans del règim anterior, la seva pròpia versió dels fets: és a dir, durant quaranta anys ha tengut el monopoli de la veu i de la veritat oficial. Els qui organitzaren durant tot aquest temps els fastos per honrar els seus morts i elevar-los a la categoria de màrtirs, d'herois i de patriotes, ara neguen l'exhumació de cadàvers de republicans soterrats a les cunetes. Vet aquí un dels arguments en què se sosté la història d'Espanya -i en el qual el franquisme no passa de ser el color d'un període històric determinat.

I encara, 75 anys després, hi ha una dreta que reclama per a ella l'exclusiva dels grans valors de l'home, sobretot del cristianisme. La moral, l'ordre, el patriotisme et al. La barbàrie de la guerra de 1936-39 i la iniquitat de la dictadura rarament han estat admeses per la dreta com a punts de reflexió sobre les seves culpes. El fet que el franquisme caracteritzàs la dreta espanyola durant quaranta anys no l'exculpa -ni tampoc a l'esquerra, naturalment- de les seves possibles responsabilitats: que no s'han de dirimir als tribunals, segurament, però que s'han de deixar explorar en el camp del coneixement històric.

Davant cada iniciativa de construcció de la memòria històrica, la dreta -i poder incloure-hi la jerarquia catòlica- s'hi ha oposat de manera abrupta acusant de venjatius els seus promotors. Per ventura és que no s'expliquen els fets i les seves conseqüències en uns altres termes. De fet, la dreta ha demostrat que no concep la memòria històrica si no com un preàmbul de la revenja. Però la veritat és que, amb aquesta actitud, que ha influït tan negativament en la del govern socialista, encomanant-li temor en forma de deixadesa, amb aquesta actitud s'aconsegueix tan sols engrandir les ànsies de coneixement d'una part cada dia més significativa de la població.

Mentre la memòria no hagi pogut il·luminar fins als fets més obscurs, cada 18 de juliol continuarà sent el recordatori sagnant d'un cop d'estat, d'una guerra, d'una dictadura i de la persistència obstinada de la moral de la dreta que ho va fer possible. La reconciliació no s'aconsegueix amb un decret, amb una llei, amb una amnistia. Sense el coneixement i el reconeixement dels fets, no se'n pot començar ni a parlar.