D'entrada, hem de reconèixer que no ens ve de nou cap de les mesures que pretén posar en marxa el nou Govern autonòmic del Partit Popular per arraconar una mica més la nostra llengua. I no ens són estranyes no pas perquè les haguessin presentat com a promesa electoral, sinó perquè aquest tarannà d'aversió a la diversitat forma part de l'ADN d'aquesta formació. Des de sempre, el discurs i la pràctica del conservadorisme espanyol s'han fornit de mostres clares del rebuig a la diferència i, en aquest sentit, el tractament de la llengua no només no n'ha estat cap excepció, sinó que s'ha convertit en un dels principals bastions de l'heterofòbia -això és el rebuig a la diversitat en qualsevol de les seves accepcions- que caracteritza els populars i que és hegemònica en la cultura política conservadora.

Avui que és 28 de juny és adient, per no dir obligatori, fer memòria d'un altre fet social que ha estat objecte de rebuig per part dels conservadors: el reconeixement dels drets del col·lectiu LGTB -això són lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, per no cometre l'error de reduir-ho tot a l'homosexualitat masculina. Aquesta aversió a la diversitat sexual està amarada d'un tuf de moralina ultraconservadora (mesclau moralitat amb naftalina i veureu d'on surt la paraulota) que posa en la diana qualsevol comportament que surti de la norma, de la seva norma, volem dir.

I en això, el tractament de la diversitat sexual i lingüística, els conservadors mantenen una actitud que, si no és idèntica, és molt semblant. En ambdós casos, el conservadorisme espanyol basa el discurs cap a aquests dos fets socials a plantejar-los com comportaments anecdòtics i minoritaris que només mereixen respecte, per dir-ne alguna cosa, si es fan de portes endins, sense fer gaire renou i sense que ho sàpiga gaire gent. Ara bé, quan es trenca la reclusió domèstica imposada, aquest conservadorisme fa gala d'un grau de tolerància mínim cap a l'ostentació pública -algú altre en diria exercici de normalitat- d'aquesta diversitat.

D'aquí que, per exemple, sigui molt senzill establir paral·lelismes entre els plantejaments que han guiat els discursos públics del conservadorisme en ambdós casos. Així, de la mateixa manera que les diferents expressions polítiques d'aquests corrents cavernosos s'han recreat en campanyes contra el reconeixement del matrimoni homosexual o el dret de les parelles homosexuals a adoptar infants, també ho ha fet en campanyes contra la legislació lingüística que fins ara havia tolerat l'ensenyament en llengües diferents a l'espanyola.

En el cas lingüístic, a més, els fets sembla que van en direcció a fer una passa més enllà de l'estreta línia vermella que ens separava dels posicionaments preconstitucionals. Així ho apunta la mesura anunciada de segregar els infants a la primera etapa educativa segons la llengua. Darrere la sacrosanta bajanada de garantir el dret d'uns pares a educar els seus fills d'esquena a la realitat, no s'amaga altra cosa que la por atàvica i irracional a tot allò que s'escapa de la concepció unitarista i monolítica de la societat que domina la seva cosmovisió.
D'aquesta manera, cal no deixar-se entabanar per aquests discursos que es farceixen d'un ús gens innocent del concepte de llibertat i que en realitat no amaguen altra cosa que una ferma i massa coneguda voluntat d'arraconar i segregar la nostra societat en compartiments estancs, completament impermeables a una diversitat acompanyada de tots els adjectius que hi vulgueu posar al darrere: lingüística, cultural, nacional, sexual...