algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 23°
28°

Ens empassam les seves veritats com píndoles

Malgrat que només servís per tenir altres fonts d'informació diferents de les que emanen l'esgotadora cantarella de la reducció de la despesa pública i de la resignació enfront d'uns mercaders omnipotents, la indignació que ompl els nostres carrers ja tendria raó de ser. No pot ser que, en un món on la circulació de la informació és fàcil i instantània, ningú no posi en qüestió suposades veritats científiques que no suporten la més mínima anàlisi. Per exemple, les receptes de contenció de la despesa, d'aprimament de l'administració i de privatitzacions de béns públics que promouen l'FMI i el BCE -i que, com cors de verges tremoloses, entonen economistes a la recerca de la subvenció bancària i mitjans de comunicació endeutats fins a les celles amb els representants terrenals del "mercat"- són les mateixes que, amb resultats nefasts i qüestionades per destacats economistes, impulsaren l'FMI i el Banc Mundial fins a la dècada dels 90 en tots els països del Tercer Món.

L'única diferència -important, tot s'ha de dir- és que, llavors, per aplicar les medicines necessitaren la complicitat de sanguinaris dictadors envoltats d'una classe dirigent rapinyaire i, ara, en lloc de les botes militars fan servir les pàgines salmó dels diaris; molt més acceptables per a les cofoies societats occidentals però igualment depredadores i alienes al patiment de les acollonides poblacions. La cort propera al poder, amb les seves festes obscenes i luxes, és, si fa no fa, igual de cobdiciosa i, fins i tot, igualment ridícula si se'ls desvesteix de la litúrgia de jet set que ella mateixa ha construït i els espectadors hem comprat.
Aprimar el benestar no és qüestiona, sobretot per aquells que viatgen amb la bena als ulls i no comparen sobre quins nivells s'aplica l'aprimada.

El servei d'educació, per exemple, no suporta comparacions Pirineus enllà. Que ara, quan encara el nostre no és homologable, se'ns vulgui passar l'aprimador és, com a mínim, un sarcasme. Això, per no parlar de la suposada rigidesa del mercat laboral espanyol, culpable de tots els mals de l'economia productiva i del desmesurat nivell d'atur que patim. Qualcú, d'aquests que s'omplen la boca de desregulació, ha intentat comparar la força sindical a Alemanya i a Espanya, per exemple? Qualcú, amb dades a la mà, és capaç d'establir correlació entre la suposada rigidesa de la contractació espanyola i el creixement de l'atur, quan als Estat Units, amb un mercat laboral gairebé desregulat, ha crescut la desocupació 7 punts en només dos anys?
Però allà on la demagògia assoleix la qualitat de pandèmia, perquè afecta totes les sensibilitats de la població, és amb els suposats privilegis dels polítics espanyols. Segur que s'han de qüestionar les dinàmiques dels partits i el funcionament dels aparells, però diu poc d'una societat el menyspreu a la tasca d'aquells que s'ocupen del bé comú. Si el sentiment del carrer fos llei, els polítics passarien fam després d'abandonar el càrrec, sigui quin sigui aquest i el servei que des d'ell s'ha fet a la societat. A vegades, massa sovint, l'herència del pensament franquista es mescla amb els més nobles sentiments i genera monstres.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.