Mirat grosso modo, hi ha dues castes de públic que concorren a les festes de Sant Joan de Ciutadella. Són ben bé dues tipologies de mena i, alhora, antagòniques entre si. Direu, potser, que les trobaríem en qualsevol festa popular, però us replicaré que en el cas ciutadellenc l'exactitud de la teoria és incontrovertible. D'una banda, les celebracions santjoaneres perfilen aquells que estan preocupats pel que li passa a la festa, interessats per ella i en el seu desenvolupament escrupolós segons la fidelitat històrica. Entretant, a l'altra banda, hi aflora el segment d'aquells que hi són preocupats pel que els passa a ells, individualment i personalment, a costa de l'excusa ben trobada d'una festa sense límits aparents de norma social. Sant Joan fa crida, a la vegada, a tots quants la viuen amatents, i a tots quants hi prenen part per tal d'amagar-s'hi, en ella, i així atiar llibertinament llurs instints primaris. Per tant, mentre per a aquells la festa és una expressió ancestral -també lúdica, divertidíssima-, per a aquests últims esdevé disfressa de carnaval: i entengui-se-la, ara, en l'accepció més purament carnal.

Des d'aquesta perspectiva tan meva -potser per açò mateix tan desendreçada i fràgil, perfectament insignificant-, diria que la preocupació seriosa, punyent, de Sant Joan, rau ara com ara no pas en la massificació general, sinó, alerta!, en la possibilitat que el segon tipus de públic venci el primer. Pens que no importa -o importa amb una relativitat innòcua i superficial- que al caragol des Born, posaré per cas, la plaça ja no sigui l'indret dolç, un bon punt mudat i elegant, de fa una partida de dècades enrere. No. En aquesta mateixa línia, tindrà un "impacte" bonibé superflu i banal que en el decurs d'aquest mateix caragol -per continuar amb l'exemple- la plaça es mostri a petar de jovent abillat amb samarretes grotesques, amarades d'esperit alcohòlic i tocats per ridículs capells de palla. No, no hi fa res que uns i altres s'arronsin en una bestialitat alegre i deliberada, tot practicant camaraderies intranscendents i epidèrmiques a temps parcial -és clar, mentre hi soni música a tot drap! En efecte, res d'açò preocupa gaire, com tampoc ho fa que hom hi noti rius d'efluvis i de xumes infatigables, contumaces, fins a quedar exhausts.

El que, en canvi, reclama màxima atenció és que, durant el caragol des Born, la plaça -i el ritual tot que hi té lloc- s'hi vegi dominada per públics de la primera classe. Açò és, per gent atenta al sentit primigeni i a l'arrel històrica d'un caragol que suposava haver completat el replec de cavalls abans de partir a l'ermita de Sant Joan de Missa amb el preceptiu permís del governador per tornar a la vila a sol post; per tant, en hores en què les murades, els dies ordinaris, romanien de portes tancades fins a l'alba de l'endemà. Si Sant Joan es vol salvar de l'èxit esclatant; si aspira a no morir esquelètic -i escleròtic- en la seva pura aparença de massificació, on els instints corporals cavalquen, només cal que posem l'ull damunt l'essencial de debò: fer prevaler la raó secular de les coses que s'hi succeeixen des del matí del Diumenge des Be fins al darrer toc planyívol de fabiol la matinada del 24 al 25 de juny. Resulta, per mi, peremptori que la mentalitat santjoanera estimuli la permanència d'un públic a l'aguait pel que li passa a la festa.

I convé que sigui, en nombre, massivament superior als qui sols hi van a veure què els passa a ells -a llurs instints, a llurs morbositats secretes. El màxim d'activisme que assegurarà la salut futura de Sant Joan serà aquell que pari esment a totes les escenes que s'hi desenvolupen, raonades amb els respectius sentits històrics. Si no brandam la raó secular, serem en el perill que acabi engolida en la trama hedonista dels qui sols es miren a si mateixos, no ja per fruir de Sant Joan, sinó per fer-ho a costa de Sant Joan. Així, posant-nos vius i actius en aquesta tessitura, és més probable que salvem les festes de clapir sota tones de gots de plàstic, de sucs etílics, samarretes brutes, barrets atrotinats i música folla eixordadora. Un Sant Joan matricial i genètic: heus aquí el tret immodificable que no admet alternatives banals ni mixtures.