Això de formar un Govern reduït, quasi un Govern de cambra, té coses bones i coses dolentes. Les bones és l'evident reducció de despesa pública, almanco a curt termini; la imatge d'eficàcia i efectivitat que es dóna i, sobretot, el fet que el president posi la governabilitat per sobre dels compromisos del partit. Però també té coses dolentes: aporta la imatge d'un planeta (el president) convertit en el centre de l'univers autonòmic, al voltant del qual giren set persones d'un perfil molt més baix que el seu i submisos a les seves ordres.

La política és com les bones obres d'art, depèn de l'òptica amb què es mira. José Ramón Bauzá ha estat elegit de manera aclaparadora per un poble angoixat per la crisi, el pessimisme i el negativisme del darrer quadrienni. El poble ha triat un president que li torni el somriure. Aquest és el repte. Cal veure si aquest recobrament de la rialla i de les ganes de viure s'aconseguirà amb un vicepresident i sis consellers amb poca o nul·la experiència en gestió de govern, però carregats fins a les orelles de competències i responsabilitats. Segurament Bauzá espera que li facin 16 hores de feina diàries de dilluns a dilluns, perquè si no és així sempre tindran coses per fer, reunions per tramitar o objectius per assolir. El salt és enorme per persones com AntoniGómez, que ha governat fins ara un terme municipal amb més o menys tants d'habitants reals com el carrer Espartero de Palma (per posar-ne un exemple), i Gabriel Company, que passa d'Asaja a ser el responsable del Territori i el Medi Ambient balears. I què no dir de Pep Ignasi Aguiló, que es fa càrrec d'una supervicepresidència capaç de llevar la son al més pintat.

Però per entendre aquest Govern de cambra s'ha d'analitzar primer José Ramón Bauzá, un home segur de si mateix i amb una autoconfiança com mai no s'havia vist en la política balear. Segur que ell ajudarà tots els seus consellers i directors generals, almanco perquè no se li desfondin pel camí.