Algú s'haurà demanat quina mena d'espectador demana ara Shoah, la històrica (en més d'un sentit) recopilació de testimonis sobre l'Holocaust que filmà Claude Lanzmann durant 11 anys, que dura nou hores i mitja i que s'estrenà el 1985 (i que s'emeté diumenge al canal + Xtra, per primera vegada a la televisió). Acostumats, com a màxim, a reviure la història en forma de documental distanciat (sense la intervenció dels subjectes que van viure els esdeveniments, quelcom inevitable si en fa més d'un segle) o a la recreació a través de la docuficció novel·lada (com hem vist amb sèries sobre el 23-F o sobre els Borgia), ¿tenim encara capacitat d'encaixar un relat explicat pels supervivents, pels que enterraren els cadàvers, pels que lluitaren en la resistència (com el mateix Lanzmann) o els que s'amagaren en l'anonimat o es traïren a si mateixos per sobreviure? Shoah és un exemple (insuportable, també en més d'un sentit) de la història sense tergiversacions, i un exemple davant el qual tots els altres relats històrics han de ser jutjats, per la duresa del tema i per la incomoditat que provoca a l'espectador (i no només perquè s'estengué entre les 14 i les 23.05 hores).