SENSE FINEZZA I AMB PANTALONI
Un centenar llarg d'estudiants s'han manifestat en contra de Bauzà pel fet d'anunciar que, per a accedir a l'Administració, el coneixement de la llengua catalana serà un mèrit i no un requisit. Quan Andreotti va acusar la política espanyola de la Transició de falta de finezza, no pensava en Bauzà, perquè aleshores Bauzà estava, per edat, tan allunyat de la política com n'està ara per desconeixement; però és evident que Andreotti es referia als grans dinosaures de la Dictadura que acabarien per convertir-se en les icones de Josemon. Manca finezza...! Josemon desconeix la prudència sàvia de Maquiavel i la maniobrabilitat de Richelieu. En conclusió: vol aplicar la política de pantaloni berlusconiana, i les coses van com van. No ha començat a governar i ja té els estudiants, l'OCB, el GOB i Antoni Pastor en peu de guerra. Tanmateix, tot i ésser una peça clau en la maquinària de guerra que ha decidit enviar el Partit Popular contra les Illes Balears, no faria gaire cosa (cosa mal feta s'entén) sense la col·laboració dels mallorquins i mallorquines (amb imatge i predicament de mallorquins i mallorquines) que accepten fer part d'alguna de les seves llistes de govern. Parlem clar i català: entre les persones que sonen per a consellers o conselleres n'hi ha algunes amb perfil PSM, i si el PSM fos un partit amb trenta diputats ben segur que en compartirien, de manera entusiàstica, el projecte polític. Aleshores, què fan avalant un Bauzà que vol tallar-nos la llengua i sembrar de sal la terra i la memòria...? Haurien de repensar-s'ho. Com aquell qui diu, trenta monedes no serviren a Judes Iscariot ni per a canviar de cotxe. I ara, pitjor. Els diners es fonen a la butxaca com si fossin de gel.

ELS CÀRRECS DE CONFIANÇA
Ara mateix els voltants de les oficines i els despatxos de l'Administració semblen la terminal de Son Sant Joan. Repareu la gent que hi entra i en surt: qui no estira una maleta, carrega un farcell. La raó és explicable: infinitat de càrrecs de confiança dels partits que deixen el govern, cerquen feina. Ben remunerada, és clar. I amb dret a fer una pila de cafès remenant la cullereta tants de minuts com considerin oportú. Ben segur que la gran majoria aconseguiran recol·locar-se perquè els avala un excel·lent full de serveis. Tanmateix, tot i admetre la seva aportació valuosíssima a la legislatura, la gent gira els ulls cap a la plaça d'Espanya, recorda Hessel i no pot evitar preguntar-se si, realment, feien falta tants d'especialistes, confessors i savis per tirar endavant un model de gestió notòriament millorable. I arriba a la conclusió que no. A més, pensa (i encerta) que si l'Administració pública fos una empresa privada, aquell que estava contractat per a fer els discursos també hauria tingut cura d'encarregar els berenars. Tanmateix, no hi ha cap mena de crítica maliciosa en la constatació d'aquest fet. Més aviat, provoca un somriure escèptic per això i allò i, sobretot, per l'oportunitat perduda de tirar endavant un model de societat més humana, solidària i respectuosa amb l'entorn i la cultura que el que tindrem a partir d'ara.

ALCÚDIA, DE BON
COMENÇAMENT
El 22-M passàrem d'un to gris al negre. Josemon Bauzà enarbora la bandera de la regeneració. És tan paradoxal com si el dictador de la Xina -un tal Hu Jintao, amb els cabells tan negres que deu posar el cap diàriament en remull amb infusió de romaní-, alcés la dels drets humans. Bauzà diu que el Partit Popular ha prescindit dels militants que tenen assumptes judicials pendents. I és cert. Però no és suficient. Vulgues no vulgues, el Pepé mostra el llautó. La satisfacció d'alguns empresaris el delata. I la mirada de Bauzà també, perquè ja acarona vells projectes d'urbanització ajornats o paralitzats indefinidament com Son Baco, les Fontanelles, Son Bosc: piscines, camps de golf, xalets... A més a més, de mica en mica, retornen al Parlament les cares d'altre temps, com si fos repetible el fenomen de Bélmez. Pere Rotger té admirat en Matasetzes: ha parat mà i ja té una canongia, mentre que a ell li agafa rampa de tenir-la allargada i amb prou feines s'embutxaca cinc cèntims de la Gran Cristiana. I la Kàiser Cabrer ja torna a tenir càrrec, encara que hem d'admetre que l'avala la singularitat que suposa haver posat en marxa el primer metro aquàtic del món. En qualsevol cas, la regeneració no és únicament una qüestió de noms, sinó de fets. I els fets no escampen el pessimisme. La nova batllessa d'Alcúdia, la conservadora Coloma Terrassa, sosté una vara que més aviat sembla el pal de furgar en els pous morts. Put.