A l'hora de fer judicis i interpretacions la Història pot tenir totes les cares que vulguem. El problema és que, com deia Joan Reglà, l'historiador no és un jutge i, per tant, s'ha d'abstenir de fer un procés del passat que analitza. I molt més, afegim, si es tracta de judicis partidistes i interessats. Això és el que, en relació amb la "Història d'Espanya", des de fa uns quants anys ha posat en marxa un poderós "lobby" que -junts o per separat- comprèn des de catedràtics d'universitat a diletants ultrapromocionats com Pío Moa, César Vidal i Jiménez Losantos. Es tracta de presentar una història d'Espanya en la qual el component nacional dels pobles no castellans queda diluït i els fets s'interpreten sempre d'acord amb una versió uniformitzadora, unitària i excloent. No cal dir que som davant una visió profundament nacionalista, nacionalista espanyola s'entén. En realitat, no és res nou. Sempre ha estat així. Deixant de banda el diletantisme pseudohistoriogràfic, hom pot esmentar llibres acadèmics emblemàtics com España, un enigma histórico, de Claudio Sánchez Albornoz, obra apareguda el 1957 i que feia remuntar l'origen i les essències de l'espanyolitat a una època tan remota que, com indica el títol, es perdia en la boira del temps. O, ja en democràcia, el títol involuntàriament divertit de l'obra de Ricardo de la Cierva, Historia total de España. Del hombre de Altamira al rey Juan Carlos. No cal dir per on van els tirs: des de la remota prehistòria tots plegats compartim el destí d'esser españolitos de a pie.

Ara s'ha afegit a aquesta instrumentalització política de la història ni més ni menys que la Real Academia de la Historia (RAH). Precisament l'ens que hauria de vetllar per tot el contrari. La cosa pot escandalitzar, però no sorprèn. Fa uns anys la mateixa acadèmia va promoure i publicar una obra, España. Reflexiones sobre el ser de España, que, sota el parany de debatre sobre la identitat "històrica" espanyola en clau actual, no feia més que oferir espanyolisme ranci i arnat posat al dia. El Diccionario biográfico español, que acaba d'aparèixer, és la pedra angular d'aquest procés. El diccionari segur que conté milers d'entrades meritòries, algunes fetes per col·legues i amics que sens dubte són impecables. Però, ai las!, grinyolen les que marquen la pauta ideològica que, per força, té qualsevol obra. Perquè si la redacció de cada veu és responsabilitat de l'autor, l'elecció de qui l'ha feta ho és de la RAH. I encomanar la biografia de Franco a un medievalista més que vinculat amb associacions franquistes actuals és una presa de posició ideològica clara. Com ho són les hagiografies desvergonyides sobre Aznar i altres dirigents del PP. O desacreditar els personatges de més relleu de la II República.

I tot això sense deixar de banda el formidable cost econòmic de l'obra, finançada amb cabals públics, que quan interessa sempre n'hi ha. I en aquest cas a mans foradades: més de sis milions d'euros! Una autèntica barbaritat. On han anat a parar? Fins i tot hom ha denunciat que hi ha acaparadors que han redactat centenars de veus, pagades esplèndidament. Val a dir que sovint aquest tipus de denúncies -n'és el cas- es fan no en nom de l'ètica, sinó quan el denunciant ha quedat exclòs del repartiment del pastís. Que més aviat sembla un botí de guerra. En fi, tot molt tèrbol. I caríssim. Perquè si una cosa resta clara de tot l'embolic, és que l'immens plaer de revisar la història segons el gust personal encara es veu acrescut si hom cobra la revisió a preu d'or.