El PSM i el tripartidisme

TW
10

En un article de deu fer més de mig any s'analitzava que el PSM havia muntat una estratègia electoral que pareixia partir del fet de donar per segur que el PP aconseguiria la majoria absoluta i que, en conseqüència, optava per enfortir el seu perfil: destrucció del Bloc, 2 escons probables dels 4 obtenguts per la coalició el 2007 i desfer-se d'Esquerra Unida i ERC, el seu gran objectiu. Li ha sortit rodó. Més bé del que qualsevol, ni ells mateixos, hagués imaginat.

El PSM obté 4 escons amb 500 vots més que el Bloc de fa quatre anys. Evidentment ha funcionat, una vegada més, l'efecte dels vasos comunicants amb el PSOE. Quan els socialistes baixen a Mallorca, puja el PSM; i a l'inrevés. Els de l'esquerra nacionalista no arriben al cim de 1995, però fan un molt bon resultat. En efecte, en aquella ja llunyana data el PSM obtenia 41.223 vots (per Mallorca al Parlament), amb un 13,7%. Ara, 36.023, amb un 10,7%. Enguany s'han emès 33.257 vots més que fa setze anys. Però això és l'anàlisi de l'estructura profunda del sufragi, que mostra la vertadera tendència a llarg termini per als esquerrans nacionalistes, i no de la conjuntura, que és únicament allò que interessa els polítics i la majoria de periodistes; per tant, el que val són els 4 escons, que són els mateixos que els que va fer el Bloc. En resum: l'èxit ha acompanyat l'aposta estratègica del PSM. A toro passat justifica el titular de l'article anterior esmentat ("Jugada perfecta") si s'observa que l'objectiu estratègic primordial dels esquerrans nacionalistes era desfer-se d'ERC i d'Esquerra Unida.

Respecte d'això, només es pot dir que l'èxit ha estat aclaparador. EU queda enterrada al 2,8% i ERC desapareix amb un 1,5% dels vots. Un insignificants registres que desdiuen les possibilitats que les centrals respectives puguin mantenir vives les dues franquícies balears. Si més no, vives en el sentit vist fins ara. Per tant, el PSM ha triomfat absolutament. El triomf partidista dels esquerrans i nacionalistes brilla encara més si es veu que el centre regionalista no sura i el nacionalista s'enfonsa. El tercer espai és el PSM.

El PSM assoleix, després de vint-i-vuit anys d'autonomia, allò que sense atrevir-se a dir-ho públicament era l'aspiració callada: convertir-se en el tercer en discòrdia. L'únic tercer. En el tercer angle que tanca la geometria política balear -comptant-hi, òbviament, el PSM de Menorca- en forma de triangle. Ni el minúscul afegit formenterer, ni l'escó adossat eivissenc, desdiuen per a res l'afirmació, perquè tant l'un com l'altre provenen de candidatures participades del PSOE. Per tant, a efectes de candidatures pròpies amb representació, només n'hi ha tres, al Parlament: PP, PSOE i PSM. El tripartidisme. El triangle de forma escalè: aquell que és dit així perquè els tres costats són diferents.

Quan el 1995 el PSM va fer el cim, la direcció anuncià el "sorpasso" al PSOE. Un doi que es convertí en desastre quan, entre 1999 i 2003, s'imposà la dretanització del partit. Aquesta vegada per ventura serà diferent. O ho pareix almanco, pel que deia a un servidor un dirigent pessemero l'endemà d'urnes, que ells eren un partit "d'esquerra i nacionalista". Un escalonament ideològic que, si obeeix a la nova estratègia i no a un lapsus linguae, podria significar que, al contrari de 1995 i 1999, els que dirigeixen el partit ara entenen molt millor la realitat que no aleshores.