Aquests dies fa 75 anys en clau d'una correspondència històrica: el Missatge als mallorquins, publicat a Barcelona dia 20 de maig de 1936, i la Resposta als catalans, publicada a Mallorca dia 10 de juny; dos documents emblemàtics que culminaren precedents anteriors.
Si bé, des de la Renaixença trobam declaracions d'unitat identitària entre Catalunya i Mallorca, com el Pacte de Tortosa de 1869, amb participació dels republicans mallorquins, l'agermanament es limitava a l'àmbit cultural. Va ser durant el període de la Segona República espanyola quan es varen intensificar les relacions polítiques. El primer fet destacat va ser la intervenció de Gabriel Alomar a les Corts espanyoles el setembre de 1931 quan reclamà poder federar distintes regions. Aquella proposta pretenia corregir el fracàs de l'intent d'Estatut de les Balears, atesa la negativa de Menorca que preferia incorporar-se al de Catalunya. La voz de Menorca escrivia: "Advinguda la República que ha de ser federativa, cal regenerar-nos com a poble lliure. Res d'Estat Balear, res de provincianisme. Balears fa renou de buit. Menorca és una regió catalana i ha de seguir la política catalana".
L'argúcia d'Alomar, orientada a la unitat política entre Balears i Catalunya, va rebre el suport dels diputats illencs (excepte Lluís Alemany), mentre els diputats espanyols rebutjaren la proposta. El socialista Alexandre Jaume recordà la seva antiga posició sobre el tema: "Era mi tesis que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era inventar entidades artificiosas y fantásticas. Que los mallorquines éramos catalanes de Mallorca, como nos había llamado el más grande mallorquín de nuestra historia: Ramon Llull. Mi postura no ha cambiado. Sigo luchando por la ilusión que he acariciado toda mi vida: la federación de esta región balear a la antigua nacionalidad catalana". Miquel Ferrà, malgrat l'acord negatiu, pronosticà en el futur la lliure federació i fa un clam: "Companys de l'altra ribera, recordau-vos sempre de Mallorca!".
El 1932, en promulgar-se l'Estatut català, més de mil mallorquins van a Barcelona i participen en els actes oficials. Francesc de S. Aguiló, tinent de batle de Palma, és prou explícit: "Mallorca sent la unitat nacional. Catalunya, València i Mallorca són les tres regions de la gran nació". Des d'aleshores, cada 11 de setembre, una delegació oficial de la Diputació assistirà a Barcelona als actes del Fossar de les Moreres. El novembre de 1933, arran del plebiscit a favor de l'estatut d'Euzkadi, l'editorial de la revista La Nostra Terra critica que Navarra no faci part del mateix estatut amb el conjunt de la nació basca, fa un paral·lelisme amb la situació de les illes Balears, respecte de Catalunya, i conclou: "Hem de lamentar que en un règim de democràcia s'hagi impedit la llibertat d'autodeterminació dels pobles".
Un precedent calcat del Missatge i la Resposta, el trobam l'any 1934. El maig d'aquell any es publiquen a Barcelona dos manifests complementaris. El primer, "Desviacions en els conceptes de Llengua i de Pàtria", afirma que la nació catalana és tot el territori on es parla català. El segon, "Per l'aproximació catalano-mallorquina", reclama vies d'intercanvi cap a la unitat. El signen Pompeu Fabra i altres personalitats de la cultura.
El juny de 1934, curiosament quan Francisco Franco era comandant militar de les Balears, apareix la resposta: "Carta oberta dels mallorquins al senyor Pompeu Fabra". Al mateix temps, un Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca anuncia que el desembre es farà efectiu un programa d'actes, a banda i banda de la mar. Quan tot apuntava que s'enfortirien els nexes d'unió, els fets d'octubre de 1934 varen avortar el projecte. Una ombra de fatalitat es feia present en el moment de més intensa col·laboració. El diputat Lluís Zaforteza, marcadament anticatalanista, aprofità la confusió social per declarar que creixia el separatisme i presentà a les Corts espanyoles una proposta que avui té una lamentable actualitat: impedir que les emissions en català de Ràdio Barcelona poguessin escoltar-se a Mallorca.
1936-2011. La unitat eixalada (1)
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
Nacionalistes ho som tots. Fins i tot els que es defineixen com a antinacionalistes com els de na Rosa Díez, els Ciudadanos, els Verds, els del Círculo, els del PP, els del PSOE. Hi ha una regla de tres que no falla: com més antinacionalista es declara algú, més ultranacionalista espanyol és!
Ha plogut molt però no hem avançat gens. Alexandre Jaume va ser afusellat al costat d'Emili Darder. Gabriel Alomar va morir a l'exiti. Per aquí, els que es diuen "nacionalistes" defensen la tesi balearista de... LLUÍS ALEMANY! No ens ha de venir de nou que el feixistum espanyolista del SirCULO Balêá vagi a les totes!
I després de tants d'anys de pegar de cap a la mateixa paret, no convé pensar que potser és millor botar per la finestra o cercar una porta ?
Sempre igual. Mentre la nació estigui feta bocins només hi haurà regionalistes.
BALEARS, TOT SOL, FA RENOU DE BUIT
Pareix que ressuscita el concepte de personalitat balear. I dic que ressuscita perque En Joan Estelrich a un escrit seu a "La Revista", el gener de 1917, ja deia que els polítics del règim parlaven sobre aquest concepte. Això del balearisme pareix una maniobra destinada a fer-nos veure un arbre però no el bosc i crec que és un concepte artificiós puix es podrien comptar amb els dits d'una mà els que es defineixen com a balears quan són interrogats sobre la seva "regió o "província" d'origen o els que diuen que parlen "balear" puix quasi sempre els illencs diem que parlam mallorquí, menorquí o eivissenc sense voler jutjar ara quin percentatge de nosaltres admet que mallorquí, menorquí i eivissenc són sinònims de llengua catalana.Endemés Balears és un nom arqueològic que només correspon a dues de les illes, que fou ressuscitat el segle XVIII i que no ha estat assumit pel poble. La unitat balear no ha existit puix el 1518 els mallorquins es queixaren d'ésser tractats a Menorca, en matèria fiscal, com a estrangers i el 1646, per justificar l'oposició al nomenament d'un rector eivissenc per a la parròquia de Campanet, la Universitat de Mallorca faria constar que Eivissa, Menorca i Mallorca no formaven un cos "ni una Generalitat, ans bé tenen cada una la sua Universitat separada..."; tenen així mateix les dites tres illes les sues pròpies lleis i finalment tenen sos privilegis diversos".
Vegem l'opinió de MENORQUIT sobre això que expressà a un article publicat a "La Voz de Menorca" i que també aparegué a "La Veu de Mallorca" el 24 de juny de 1931, del qual jo només en copio diversos fragments:
"...On és la llengua i on és la història netament balear?... entre Mallorca i les altres illes germanes no existeix una mentalitat anàloga i sí moltes vegades divergent i àdhuc oposada. El fet geogràfic no desment el fet de desintegració que senten les illes menors... Per tant, una mentalitat conexa baleàrica no existeix avui, ni ha existit mai, ni creiem que faci mica de falta la seva existència. I la llengua balear?... el català de Menorca té una infinita analogia fonètica amb el català de la costa Brava catalana que no té amb el català mallorquí... A Menorca pronunciem com a Barcelona la "o" àtona amb el so de "u " en tots els casos, i a Mallorca, igual que a València, pronuncien "o" tancada o breu. Tampoc elidim, com fan els mallorquins la "a" àtòna final de paraula en una porció important de mots esdrúixols... I quant als articles determinats "es" i "sa" que algú ha volgut presentar com a purament baleàrics, en certes contrades catalanes, a mants poblets de la Costa Brava trobem també aquesta diversificació. La llengua catalana és una i sola, tan a la Catalunya estricta com a la Catalunya insular, que és el vertader nom del nostre arxipèlag... I anem ara a la història balear. Es possible d'aplegar en un motllo merament balear, es poden reconstruir dins un sol rector pensament substantiu purament balear els fets i les tendències dels pobles insulars durant els segles? La història balear, en el sentit d'història d'una nacionalitat, d'una col•lectivitat etnogràficament delimitada no es pot fer. Mallorca, ni en el període en que fou reialme independent tingué una fesomia estrictament baleàrica; mai ha existit el "fet diferencial†mallorquí o balear, respecte a. Catalunya. Les illes catalanes, la Catalunya Insular, aquestes tres regions catalanes, independents entre elles, en esperit i en estructura, en caràcter i en interessos, plenament autònomes i separades entre elles i compreses dins la concepció general de Catalunya és al que nosaltres aspirem...
El nom de Balears és un mite, una paraula sense consistència ideològica, tot buidor i negació... Volem ésser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però Balears tot sol ens fa renou de buit".
El concepte balear expressa només una part del conjunt català com van expressar diferents autors a diverses èpoques.Vegem-ho:
"En algunes ocasions el monarca català (es tracta de Jaume II d'Aragó) faria sentir a l'oncle (Jaume II de Mallorca) la seva superior jerarquia: per exemple, quan el primer d'Abril de 1303 li faria revocar un nomenament de cònsol a Tunis, recordant-li que el privilegi de representació de TOTS ELS CATALANS corresponia exclusivament al sobirà de Catalunya -Aragó.
(Del llibre: "La tràgica història dels reis de Mallorca") .
-LA NACIONALITAT CATALANA
¿Ho som nosaltres una nacionalitat, diferent de la castellana, de la gallega, de la basca? I prou que ho som, per més que qualcú, sols de sentir-ho tregui foc pels queixals, mos tiri carrerons de llamps i pestes que, gràcies a Déu, no mos tocaran ni un fil de roba, perque mos abriga una corassa incontrastable: la fonda convicció del nostre dret i la seguredat del nostre triomf definitiu. Prou que ho som una nacionalitat; en tenim tots els símptomes, distintius i caràcter. Tenim l'idioma.
-QUE TE QUE VEURE MALLORCA AMB CATALUNYA? ¿ SOM CATALANS ELS MALLORQUINS? (Fragments).
...La història te dirà que fou el rei En Jaume I qui amb sos catalans (si hi havia aragonesos, eren molt pocs) vengueren a rescatar Mallora dels sarraïns que l'oprimien, La història te dirà que el rei En Jaume donà una admirable carta pobladora, plena de llibertat, amb casi tots els drets que la ciutadania moderna gaudeix, per tots aquells que venguessen a poblar l'illa, i vengueren gents de casi tots els endrets de Catalunya, que s'establiren aquí; hi deixaren llurs fills, i així de generació en generació resulta la població mallorquina, de la qual som sortits tots nosaltres; i per això tots nosaltres duim encara per llinatges els noms de les poblacions catalanes d'on vengueren els nostres avantpassats. Recorreu les muntanyes i plans de Mallorca amb llurs viles i possessions (masies) i vos trobareu pertot arreu amb noms de casa i de llocs de Catalunya. Si el poble mallorquí no fos sortit de Catalunya ¿ tendria cap explicació aqueix fet incontrastable? ¿En tendria d'explicació, un altre fet, més expressiu, més gros encara, que els mallorquins dels sigles XIV i XV se diguessen "catalans de Mallorca"?... Un altre n'hem trobat, de fet, ben significatiu també, dins la novella Revue de Dialectologie Romane, de Brusselles, T.I, p. 73, dins un magistral estudi del Dr. Schädel, Die Katalanischen Pyrenaeendialekte, i és que un Estatut de la Universitat de Montpeller de l'any 1155 defineix que s'entén per Nació Catalana (els estudiants se dividien en nació provençal, borgonyona i catalana), i diu que la componen "scolares de regno Majoricarum et Comitatu Rossilionis, qui omnes saltem in dicto studio Cathalani apellantur" (els escolars del reine de Mallorques i del comtat del Rosselló els quals, almenys en aquest Estudi s'anomenen comunment catalans)... Decadent l'esperit patriòtic, esmorteïda, atrofiada la consciència de la nacionalitat pròpia, s'afluixaren els vincles de germanor i s'oblidaren els de sang entre Mallorca i Catalunya; i acabàrem per oblidar la nostra història, la rel de la nostra nissaga, el nostre origen. Vengué per bona sort el Renaixement català, que ens ha despertat, gràcies a Dèu, la nostra consciència ètnica. Per tot això la nostra nacionalitat és la catalana; la nostra personalitat si l'hem de recobrar, no l'esperem de Madrid, que no ens concediran mai altra categoria que la de "provincianos". La nostra personalitat ètnica, si l'hem de recobrar, ha d'ésser amb Catalunya. Allunyar-mos de Catalunya és una al•lotada, una ximplesa.
(Conferència llegida per n'Antoni Maria Alcover l'any 1909).
...Ara bé, la nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s'estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d'Andorra; pels vergers de la València i per les blaves i assoleiades Illes Balears... Mallorca i, amb l'illa blava, tota la daurada Catalunya insular és, després del Principat, la regió més catalana, la que serva amb més puresa l'espiritualitat de la raça a pesar de que en protestin i s'hi revolti irada la mala fe i la sàvia inconsciència de certs mallorquins geogràfics que no volen avenir-s'hi per la raó incontrovertible de no haver-ne'ls-hi parlat mai la cu1tura d'un estat, d'un poder oligàrquic, que aferma son domini estrafent la veritat... I, nogensmenys, a pesar de tot l'esforç dels darrers conqueridors, Mallorca és catalana per la raó de son propi esser. Es catalana per la sang i per la població darrera. Es catalana per la llengua, efluvi encisador de l'ànima dels pobles. Es catalana per la tradició, la història i la futuritat. Es catalana perque ens ho confirma el dret jurídic, l'art i els costums no estrafets per la ponentada. Ho és, ciutadans, per la pròpia voluntat dels insulars conscients...
(Del llibre: "La catalanitat de Mallorques", de Pere Oliver i Domenge).
...Esser català de Mallorca no suposa la necessitat, ni tan sols la conveniència, que la nostra illa s'hagi de sotmetre forçosament a la Catalunya del continent. Vol dir simplement que la nostra sang és sang catalana i que la llengua que parlam és la catalana. La raça i la llengua constitueixen efectivament el cos i l'esperit d'un poble, i un poble que viu amb el mateix cos i el mateix esperit d'un altre poble és evidentment el mateix poble...
(De la revista: "La Nostra Terra", Octubre 1932, per Antoni Salvà).
Fins aquí les opinions de diversos autors.
Per acabar, diré, que no és clarificar el problema dir que Mallorca es divideix en dos bàndols: els catalanistes i els mallorquins. Aquesta opinió, més tost tendenciosa, ja devia estar un xic estesa devers l'any 1917, la inexactitud de la qual fou la causa de que l'article següent se n'encarregàs de dir amb quina part del poble mallorqui estaven barallats els catalanistes:
...Seria inexacte dir que els catalanistes mallorquins vivim barallats amb el poble de Ma- llorca: no cal confondre aquest amb una certa "classe" de la societat "palmesana" -aquella mateixa classe a la qual don Miquel d'Unamuno, el pensador castellà que volien encarar-nos, sol escopir el seu despreci, i que, aqui com per tot, constitueix l'enemiga nata de tota idealitat viva...
Qui escriví això, (aparegut a "La Veu de Mallorca" pel maig de 1917) fou Miquel Ferrà que havia nat a la ciutat de Mallorca i, "malgrat" aquest fet era catalanista.