L'afer Dominique Strauss-Kahn s'ha convertit en un tema d'abast planetari. Un senyor -presumptament- envesteix una cambrera i tot el món de seguida té una opinió sobre l'afer: saben com va passar, que si era una trampa de mel de la dreta mundial, que si el número de l'habitació (2.806) coincideix amb la data de les primàries socialistes franceses (28-06), que si és impossible que en un hotel de luxe entri una cambrera sense avisar en una habitació de 3.000 euros la nit, que si Strauss-Kahn és un miranines amb antecedents, etc.

Certament Strauss-Kahn és un personatge conegut arreu: era el director de l'FMI, i fins a un cert punt és ben normal que ocupi el centre del focus informatiu. D'aquí, però, a convertir-lo en la riota del món, a pintar-lo com un ésser infame que hauria d'abandonar qualsevol futur polític ventilant tots els seus afers de faldilles i publicant la llista dels seus béns, hi ha un pas que potser no hauríem de fer.

És ben cert que el senyor Strauss-Kahn haurà de respondre del que va passar aquella nit, però aquest és un assumpte que només ell i la cambrera poden conèixer, i no un tema del qual es puguin admetre opinions a tort i a dret. El jutge haurà de dictar sentència sobre els fets, sobre la realitat, i no sobre els prejudicis que ens desperti la imatge d'un home poderós -i socialista-, potser fins i tot un home molt arrogant, empaitant una cambrera en un hotel sumptuós. Entre les moltes absurditats que he llegit sobre aquest fet, n'hi ha que passen per la línia de l'antisemitisme: el senyor Strauss-Kahn és jueu, i era director d'un organisme -financer!- internacional de molt de pes, i alhora és un explotador, un dèspota que fa bona la imatge del jueu viciós que agrada difondre als antisemites. Sembla que això basta per culpabilitzar-lo, com la raça de la víctima i el seu sexe, que per bona part de l'opinió pública nord-americana basta per fer-la innocent, invertint la càrrega de la prova i obligant que sigui Strauss-Kahn qui hagi de demostrar que no va fer res.

Una dona blanca, empaitada per Strauss-Kahn, no hauria merescut tanta atenció, però la premsa s'ha posat de part de la dona negra, com si posar-se contra el poderós -i no en la línia mòbil i ondulant de la veritat- fos una obligació cívica. També la justícia i la societat nord-americanes ha tractat Strauss-Kahn com si fos un xoriço qualsevol: no ha rebut cap tracte de favor, ha hagut de pagar una fiança enorme, i li ha costat trobar un apartament per amagar-se mentre duri tot l'enrenou. Fins a un cert punt, aquí hi ha una lliçó del que hauria de fer la justícia europea quan són els nostres homes polítics els que han de donar explicacions.

Strauss-Kahn ha topat amb una forma de justícia molt pròpia de la societat nord-americana: una justícia que, en nom de la democràcia, s'acarnissa especialment amb el poderós. I l'esquerra europea, en lloc de celebrar-ho, hauria de lamentar la pèrdua d'uns dels seus campions.