Un dia dinava amb una colla de gent relacionada amb la literatura i parlàvem sobre les mesquineses, les ximpleries monumentals, les rareses i els cops baixos que tant abunden dins el nostre monet. Jo aleshores vaig fer un comentari, neutre i sense gens ni mica de mala fe, sobre un famós escriptor espanyol que, tot i ser reverenciat per molts autors que ara comencen, mai no ha donat un cop de mà públic a cap literat principiant. No ho deia com un retret, és clar. Un escriptor veterà i consagrat no té el deure d'ajudar els autors novells que aspiren a emular-lo, només faltaria.

Tanmateix, un dels comensals, un jove escriptor castellà bastant informat de com funciona el tinglado, em va donar la raó i va afegir, punyeter: "Potser a l'escriptor que dius li acabarà succeint com a Borges, que es va passar la vida malparlant de tothom i quan es va convertir en un vell venerable, instal·lat en la glòria, va començar a mostrar-se sempre sol·lícit i generós". Vaig riure i li vaig replicar sense pensar-m'ho: "No sé si la bona fe i la generositat del vell Borges tenen gaire mèrit. Per no ser ni bo ni generós quan les coses et van molt bé, has de ser molt fill de puta".

Una mica extemporàniament, vaig pensar en aquest intercanvi de parers després de veure la roda de premsa de Mourinho a la fi del partit d'anada de les semifinals de la Champions League contra el Barça, i de comparar-la en el record amb la roda de premsa que el mateix Mourinho havia fet a la fi de la final de la Copa del Rei, uns dies abans. La diferència entre una i altra és més que notòria. Després de guanyar, José Mourinho es mostra molt relaxat, somriu i fa broma, i exhibeix aquella desgana tranquil·la de qui es vol fer l'educat, l'amable, el senyor, el simpàtic, l'humil. Després de gairebé quedar fora d'Europa, en canvi, Mourinho es mostra despitat i furiós, arrogant, desafiador com un dimoni, galvanitzat per un llampec de bilis negre, bullint de mala llet i de rancor.

Mourinho, doncs, com Borges? No ben bé. Revisant ràpidament les dues rodes de premsa, es veu clarament que l'actitud positiva i benèvola de l'entrenador portuguès del Madrid després de prendre al Barça la copa del Rei no és, ni de lluny, inversament proporcional a l'actitud negativa i malèvola exhibida després del partit perdut a l'anada de les semifinals. Borges havia estat maliciós i insidiosament sarcàstic tota la vida, però en la vellesa triomfal va optar per ser benèvol i entranyablement irònic. Molt bé, entre una i altra actitud, entre un i altre comportament, hi ha, almenys, una equivalència.

El cas de Mourinho és força diferent. Si bé és cert que, quan guanya, no escampa merda a tort i a dret, també ho és que tampoc no jutja l'adversari amb la generositat que pertocaria si tenim en compte que, quan perd, li regateja tot el mèrit, tracta per tots els mitjans de desprestigiar-lo, l'insulta, arrossega el seu nom pel fang i el bombardeja amb tota mena de calúmnies. Aquest decalatge entre els dos Mourinhos, aquesta incapacitat per ser magnànim en la victòria amb les mateixes intensitat i sinceritat amb què és cruel i feridor en la derrota, demostra que aquest home és el rei de la mesquinesa.

Ser un professional de l'esport requereix tenir una set insaciable de victòries, i tenir una set insaciable de victòries significa emmalaltir de ràbia i de ganes de venjança cada vegada que no pots guanyar o que algú et supera. Tanmateix, no ser mai capaç de reconèixer els mèrits de l'etern contrincant, ni tan sols quan flotes sobre l'eufòria més neta i tot just acabes de derrotar-lo, és ser un impresentable, un professional o un expert del pitjor que ens podreix a les persones.