Declaraven l'estat de bonheur permanent

En escriure Georges Bernanos (1888-1948) que cada vint anys les generacions joves situen els majors davant una qüestió a la qual aquests no saben donar resposta, l'autor d'Els grans cementeris sota la lluna (de la Mallorca del 1936) l'encertava de ple. El 1989, després d'haver enderrocat el mur de Berlín i la gerontocràcia soviètica, semblava que el món entrava en una etapa com aquella que anunciava en una famosa cançó Moustaki: "Je déclare l'état de bonheur permanent". La felicitat permanent, que no la pau perpètua kantiana. Tanmateix, la famosa declaració del cantant francès d'origen grec afegia coses com el dret de cadascú a tots els privilegis i qualificava de sacríleg el sofriment dels éssers humans ("quand il y a pour tous des roses et du pain blanc"); contestava la legitimitat de les guerres, la justícia que mata i la mort que puny, i les consciències que dormen als fons dels seus nínxols. Empantanegats en una civilització que va del bracet de mercenaris, el món diferent que esperava veure néixer de les cendres del segle XX no sorgirà del no res i no n'hi ha prou a seure'ns a esperar-lo....

En efecte, després de la caiguda del mur de Berlín, se n'han aixecat d'altres. Havia de ser La fi de la història, segons el politòleg de Chicago Francis Fukuyama. Però allò era i no era (com a les nostres rondalles), i avui un nom també japonès, Fukushima, ha esdevingut un malson que hem d'afegir als molts que, des de llavors ençà, han trasbalsat la tranquil·litat del món, tot desmentint 'naturalment' les profecies que preveien el neoliberalisme imposant-se en l'economia i en la política mundials al final de la Guerra Freda. Altres veus, com el franquista Fernández de la Mora el 1969, havien vaticinat El crepúsculo de las ideologías.
Però el triomf de la democràcia de mercat va desaparèixer davall les runes fumejants del World Trade Center i la seguretat nuclear, ella sí, es dilueix mentre per terra, mar i aire s'escampa la radioactivitat, que romandrà centenars i milers d'anys, tants, que defugen la mesura humana. Es diu que l'infern està enrajolat de bones intencions; més tost, deu ser d'equivocacions pel que sembla!

Els paradigmes han resultat falsos. La deriva d'un món bipolar que oposa el consens de Washington i el consens de Pequín -aliança d'hipercreixement i totalitarisme- pel control del capitalisme universal ha errat el blanc: l'Índia, però més el Brasil, mostren com és possible el creixement amb la democràcia. D'altra banda, cal reconèixer que les relacions entre el capitalisme i la llibertat política no tenen res de mecànic, sinó que són força complexes. Durant molt de temps, han estat considerats obligats companys de viatge i dins aquest marc la democràcia seria l'estadi suprem de l'economia de mercat. No és ver; no cal anar a la Xina o a Singapur per adonar-se que l'hipercreixement s'ha conjugat amb el refús del pluralisme i el control ofegós de la societat.

Les democràcies no són cap assegurança de tot risc, com la història europea del segle passat ens alliçona. El clientelisme arruïna països i hipoteca el futur de les generacions joves (que es rebel·len, tanmateix, a Grècia, a Islàndia...) i el populisme rampant (ascens de la ultradreta xenòfoba: els Tea Parties, el Front Nacional a França, el nacionalisme espanyol, etc.) prospera amb la crisi que castiga les classes mitjanes i baixes.

A l'era de la globalització mundial, el capitalisme és universal, no així la llibertat, que n'és una vegada més la gran perjudicada. No defallim. La història continua oberta, no està determinada. La política s'ha d'imposar als dictats d'una determinada visió econòmica, que és dogmàtica i excloent. La llibertat mai no és una conquista definitiva (fins i tot en les democràcies occidentals) ni impossible (àdhuc a la Xina o al món arabomusulmà. Al capdavall, depèn tan sols, només, del grau de compromís dels ciutadans.