Els herois de la nit, de Josep M. Quintana

Una novel·la és quasi sempre una història. Per contar-la, l'autor ha d'optar per un o uns quants punts de vista. Llavors l'autor s'arriba a confondre amb la veu narradora fins al punt que podria dir "jo pens que...". En fer la tria de la persona narrativa, l'autor, no omniscient, sols escriurà sobre allò que coneix, veu o ha vist. Aquesta és, doncs, una perspectiva parcial: no ho comprèn tot, ni ho sap tot, ni ho veu tot, perquè té zones fosques tant en si mateix com en el món sencer.
Tanmateix, sigui quin sigui el punt de vista narratiu adoptat, hom pot dir que tota bona novel·la està escrita en primera persona, fins i tot quan el "jo" hi és absent. Tant si tracta d'un tema que afecta de prop el seu autor com si li és totalment extern o aliè, l'autor s'hi ha de ficar del tot.

Un personatge neix dins el cervell de l'autor, hi pren consistència, s'imposa, insisteix per fer-se entenent. Així, els personatges que focalitzen narrativament la història d'Els herois de la nit, de Josep M. Quintana (ed. Columna, Barcelona, 2011), permeten al novel·lista d'expressar més directament allò que ell mateix sent interiorment. El novel·lista entra dins la pell dels seus narradors per exposar els revolts dels pensaments propis i dels sentiments més íntims. Llurs narracions semblaran més autèntiques com més permetin al lector identificar-se amb els personatges.

Què hi ha, doncs, del mateix Quintana en el jove sacerdot arxiver, insubornablement fidel a la veritat històrica? Què en l'esclau menorquí Arnau Vidal, el qual, una vegada lliure, vol dedicar-se a alliberar altres compatriotes, i que ha idealitzat tant la seua pàtria (fins al punt de fer l'indicible per tornar-hi) que la decepció serà majúscula en veure la conducta de la 'seva' oligarquia dirigent? D'Istanbul estant, Arnau s'enamora d'Helena Martorell, la pubilla presa en captivitat i inaccessible en el seu orgull; però ell aconseguirà reblanir la seva altivesa a força de ser honrat i ella, tornada a l'illa i folla de dolor en comprovar la perversitat "dels seus", acabarà suïcidant-se durant la Missa del Gall després d'haver escridassat la hipocresia dels qui manen.
La realitat històrica de les conseqüències de l'Any de sa Desgràcia, com es coneix a Menorca el 1558 per mor de la destrucció i saqueig de Ciutadella aquell 9 de juliol, a càrrec de l'estol turc comandat per Piale Paixà, no és una història de bons i dolents; no és un relat de glòries i de resistències usque ad mortem. Lluny de les mistificacions a què ens tenen avesats els relats oficials, s'hi oculta una història molt dramàtica, on la misèria moral i l'ambició sense límits d'alguns dels prohoms que van romandre a l'illa després d'aquella data luctuosa els va fer cometre atropells, fins i tot crims. I açò es diu d'una oligarquia local amb títols de "noblesa" adquirits amb doblers de procedència més que dubtosa, així com d'una jerarquia eclesiàstica corrupta fins al moll de l'os (el paborde Arguimbau i el seu jove secretari Mn. Trèmol), que utilitzava el nefast Tribunal del Sant Ofici (la "Suprema" Inquisició) per a tota mena de tripijocs. No cal que els noms siguin ficticis. Encara que hagin passat tants d'anys, a un poble tothom es coneix!

El millor Quintana, polifacètic, ara com a literat, ens dóna en Els herois de la nit una ficció que beu les seues fonts d'una història -per temps amagada darrere els mites locals de cartró pedra i ara descoberta per historiadors com Miquel A. Casasnovas, Josep Pallicer o Florenci Sastre-, la d'aquells "que van decidir que construirien el futur sobre l'oblit i van negar als perdedors el dret a la memòria, que és l'únic bé que l'home conserva quan ho ha perdut tot". Un episodi lamentable per molts motius, que reclama, a desgrat que la nostra nació no tingui per ara indústries culturals poderoses, una versió cinematogràfica. Desgràcia de corrupcions a la ciutat de Pregonda (lligi's Ciutadella) ahir com avui! .