Herois nipons

Durant aquestes setmanes posteriors al desastre nuclear de Fukushima, hem pogut llegir articles, i escoltar tertúlies, on la gent del nostre país expressa la seva admiració pel capteniment del poble nipó. Així, es fan lloes de la seva autodisciplina i de la conformitat en què reben les ordres de les seves autoritats, de la celeritat en què han pagat els impostos per ajudar el govern en la reconstrucció del país, etc. S'explica això com una gran meravella, fent una comparació implícita amb la manca d'escrúpols dels occidentals; se suposa que nosaltres som incapaços de fer cap sacrifici per la nostra comunitat, que mirem de fotre'ns mútuament de continu, no només a nivell fiscal, sinó en tots els petits tripijocs de la vida en comú. "Fot qui fot i visca el rei", seria el nostre lema. Mentrestant, el japonès seria el súmmum de la virtut civil i a l'europeu se'l percep com un ésser llefiscós i potencialment traïdor, tan obsessionat amb el propi benestar que per res faria el més mínim sacrifici pels altres. He sentit afirmar que si el tsunami hauria afectat el Mediterrani, els supervivents haurien acabat devorant-se els uns als altres i penjant dels fanals les autoritats, tant com a boc expiatori -culpables!-, com per impotents per deslliurar-nos del problema de seguida.

Com a exemple de l'abnegació nipona s'ha tornat a parlar dels pilots kamikaze, els aviadors suïcida japonesos que tants estralls van fer durant la Segona Guerra Mundial. El més curiós, però, ho trobem quan furguem una mica i ens demanem per què els japonesos són així, d'on deriva aquest tarannà social, quina és l'explicació d'aquest esperit de sacrifici. De fet, si hom fa l'esforç de remenar una mica, s'adona que aquesta capacitat d'immolació no és consubstancial al poble nipó més que a partir del segle XIX, quan els japonesos, per fer front a l'embat de l'imperialisme occidental, van començar a fer com els alemanys, és a dir, que importaren les fórmules ultranacionalistes europees.

Les aspiracions universalistes de l'imperialisme occidental van fer que en el segle XIX es reinterpretessin les tradicions pròpies japoneses a la llum de les idees més reaccionàries d'occident, les que passen pel nacionalisme ètnic a l'estil alemany. Japó es va fer més japonès que mai gràcies a idees no japoneses, tot per a fer front a les suposades imposicions occidentals. Japó es va protegir de la potència occidental amb la imitació del propi Occident; va voler ser el mateix que ja eren les potències mundials i va inventar-se a si mateix com a poble elegit adoptant una religió d'estat: el sintoisme. L'emperador japonès no es converteix en la figura omnipotent que hem vist a tantes pel·lícules fins que els japonesos no van decidir que volien tenir un líder que fos una mescla de papa de Roma i de kàiser prussià. Occident, sempre desitjós d'exotisme i d'herois emocionants, ara vol imaginar que allà hi ha una humanitat pura i autèntica. No: els japonesos són els fills esgarriats d'unes idees europees que nosaltres ja hem tirat a l'abocador.