La guineu i el moix (1901)

"Una guineu vanitosa i un moix previngut es trobaren, en una certa avinentesa, enmig d'un bosc: havien sentit trets d'armes de foc i amenaçadors lladrucs de cans, i per prudència volien fer cala buida.
-Per què t'entregues a la fuita, pèrfid moix? -demanà a aquest la guineu.
-No estic fugint -respongué el gat-. Simplement me'n vaig de l'indret on es troben els meus enemics els cans, puix que he après dels fills de l'home que esperar no és prudent ni el retirar-se és fugir quan el perill sobrepassa l'esperança.
-Si tu tinguessis tants mitjans com jo per burlar el gossos, no tindries cap necessitat de fugir.
-Veig, amiga guineu, que la teva vanitat és molt més gran que la teva astúcia; perquè encara que ho amagues, et refies més de l'agilitat de les teves cames que de l'eficaç destresa de posar-te en salvament.
-Vas ben errat -replicà la guineu, de mal humor-. No em vull preocupar d'aquests cans ni dels seus amos. Quants projectes pots posar tu en pràctica per alliberar-te de la persecució dels maleïts cans?
-Jo? Pobre de mi! -respongué el moix-. Només tenc una idea.
-Infeliç! -exclamà la guineu-. Seràs víctima de les dents dels cans, tant si són llebrers com perdiguers!
I després d'haver mirat amb menyspreu el gat, i d'aixecar la seva cua, tot movent el cul, afegí:
-Jo tenc per a cada cas de perill més de cent projectes de salvament.
Gairebé havia acabat de parlar la guineu quan aparegueren, d'entre els arbres i mates del bosc, tres o quatre cans, d'ulls flamejants, boca plena d'escuma i esmolades dents. El gat, lleuger com el vent, posà en pràctica la seva única idea, i pujà veloçment a la branca més alta d'un arbre. La guineu, espantada, va córrer entre les herbes i arbres del bosc i, perseguida de prop, fou capturada, morta i escorxada per les dents cruels dels cans. Pot ser que el moix, des de la part cimal de l'arbre, tot presenciant la tràgica escena, rumiàs: "És millor una bona idea coneguda que cent projectes il·lusoris."
Heus aquí un conte, una faula, dels que publicava Saturnino Calleja (Burgos, 1855-Madrid, 1915), que el 1975 fundava a Madrid la seva casa editora, especialitzada en obres pedagògiques i recreatives. En general, eren contes en miniatura, milers de relats anònims, llibrets i llibretons molt ben il·lustrats que els infants del segle XIX compraven a la sortida d'escola i col·leccionaven dins una capseta. "Tens més conte que Calleja" es va fer una dita popular, i amb molta raó.