No tenc compte de Twitter ni tampoc tenc intenció d'arribar a tenir-ne mai, però reconec que llegesc àvidament totes les notícies que surten en premsa relacionades amb aquesta nova xarxa social. Pur morbo, és clar: m'encurioseixen i em fan gràcia els exabruptes, les extravagàncies, les involuntàries beneitures, la imprevisible reacció en cadena d'una o altra conya marinera i les polèmiques de pa amb fonteta que, desordenadament, sense avís, broten, neixen, campen, circulen i/o exploten pels vastos paratges d'aquest incert espai virtual.
He de dir, de totes maneres, que també entenc que tengui tant d'èxit, i que fins i tot alguns diaris indubtablement seriosos, com per exemple La Vanguardia, El País i l'ARA -amb una breu secció que consisteix en l'antologia dels tuits més interessants o cridaners del dia anterior-, el tenguin molt present i hi recorrin molt sovint. Al cap i a la fi, el Twitter serveix per especiar el brou del dia a dia i per remenar amb més força l'olla de l'actualitat, que són les activitats preferides d'una majoria molt considerable de gent. Cap queixa: especiar i remenar són dos verbs que em resulten bastant simpàtics.
Ara bé, si feim un cop d'ull al tipus de notícies que sorgeixen del Twitter, veurem que és més una nova forma d'oci que un nou instrument d'informació. Evidentment que un missatge de 140 espais o menys -una de les gràcies dels tuits és precisament que els missatges que s'hi escriuen no han de superar aquesta extensió- poden oferir píndoles d'informació, transmetre avançaments de notícies fresques, revelar titulars impactants o estridents, i fins i tot vehicular opinions o breus comentaris d'una sagacitat condensada espectacular.
Si feim un cop d'ull a les notícies originades per tuits que han ocupat les pàgines dels diaris durant aquestes darreres dues setmanes, però, veurem que, d'informació, n'hi ha hagut més aviat poca. O que, en tot cas, ha estat una informació de vol ras, frivolités o ximpleries, carnassa insubstancial per a les seccions de Xafarderia, Oci i Gent.
Estic pensant en el delirant comentari de David Bisbal sobre la situació d'Egipte, en què desitjava que s'acabassin d'una vegada les revoltes perquè li feia pena veure les piràmides tan buides -una ficada de pota que va originar un enfilall de brillantíssims comentaris paròdics de centenars d'usuaris anònims-, o en la foto que es varen fer Piqué, Shakira, Puyol i companyia la nit de l'aniversari dels dos primers -veritablement poc afortunada: pareixia la foto dels secundaris tunejats de Yo soy la Juani-, o també en tota la polèmica que s'ha creat a partir d'un exabrupte del presentador de La noria, Jordi González, que va mostrar el seu "profund rebuig per la línia editorial" de la cadena de televisió Intereconomía, un tuit que li va ser replicat per una usuària que li recriminava que criticàs uns continguts televisius quan ell és justament el rei de la teleporqueria, a la qual cosa González, fent gala d'una capacitat de concisió que ni el gran Augusto Monterroso, va contestar "Telebasura, tu puta madre".
Els paladins o avaladors del Twitter diuen que, més enllà de la seva utilitat per connectar el personal, aquest ja s'ha revelat com una poderosa arma de mobilització i d'agitació. Per exemple, diuen aquests paladins, ni les revoltes iranianes del 2009 ni la triomfant revolució egípcia d'aquestes setmanes no haurien estat possibles sense les xarxes socials Twitter i Facebook. ¿És cert? Frank Rich, incisiu articulista del New York Times, ha publicat un article demostrant, amb xifres, que no gaire. El que dèiem: Twitter de moment serveix per especiar i per remenar. Dos verbs simpàtics. Però res més.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.