Damià Pons i Joan Mas i Vives són, sens dubte, els dos estudiosos que més atenció han donat a l'obra i la personalitat polièdrica i del tot coherent de Damià Huguet, campaner mitòman del Corral Mediterrani, poeta del call vermell, cinèfil apassionat, editor generós, activista cultural, etcètera. Del primer esmentat, Lleonard Muntaner acaba de publicar un recull de treballs amb el títol de Damià Huguet, entre la poesia i el cinema, un recull que no podem deixar de comentar per l'especial interès del seu enfocament.

En efecte, Damià Pons fa un detallat repàs, llibre per llibre, de tota la seva producció, des d'Home de primera mà (1972) fins a Vols des d'Orly (1995) i Les flors de la claror (1996), mostrant-nos tota la substància cinematogràfica incorporada al seu exercici de la parenta pobra, que l'estudiós campanater resumeix en quatre apartats: a) dedicatòries i citacions; b) "l'evocació de vivències cinematogràfiques d'infantesa i adolescència"; c) referències disperses a "pel·lícules i a persones o fets del cinema"; i d) els textos dedicats "a directors i pel·lícules rellevants. Aquests darrers serien els anomenats, pel mateix autor, poemes cinematogràfics".

Entre aquests darrers destaca, molt especialment, els poemes 'Pour tout, Jean Vigo', inclòs a Esquena de Ganivet (1976), i 'Empat a zero', inclòs a Els calls del manobre (1984), que Damià Pons considera un dels seus millors poemes cinematogràfics. "L'obra artística sempre hauria de ser entesa com alguna cosa més que un producte que simplement és el resultat final que es deriva de l'ús correcte de la tècnica". Per altra banda, "queda ben explicitada la voluntat del poeta d'incloure's en el grup d'artistes que conceben la seva tasca creativa a semblança de com la va plantejar Vigo".

A Guarets a l'alba (1987), destaca "Maig d'or", un altre dels millors poemes d'aquest tipus d'Huguet. Es tracta d'"una mena de catàleg de tota la mitologia personal que el poeta va construir amb referència a la seva relació vivencial amb París". "Tanmateix, però, Huguet, mitòman, parisenc vocacional, no pot evitar que, fins i tot dins aquest cau de meravelles que és la capital francesa, li brolli la nostàlgia de la terra d'on prové i a la qual se sent antropològicament lligat: 'Des de París Mallorca enyora Campos sempre'."

A L'ull dels clapers (1988), en els poemes "Primera sessió" i "Segona sessió", Pons ens adverteix encertadament que "el jo poètic, en la seva condició d'espectador, ens parla de la seva immersió en les pel·lícules que veu projectar, fins al punt que les acaba assumint tan plenament com si ell mateix en fos el realitzador". I afegeix, en un paràgraf memorable: "Una vegada més, entrunyellades la vida i el cinema, la identitat personal a la creativitat aliena: o sigui, Damià Huguet".

Damià Pons destaca encara el poema "Curtmetratge", de Vols des d'Orly (1995), del qual ens diu, taxatiu: "A "Curtmetratge", el poeta no parla de cinema, en fa". I també els onze poemes de Les flors de la claror (1996). "Textos escrits després de visonar uns films que mai no he oblidat", en les paraules del mateix poeta del Corral Mediterrani.

En el seu "Hommenatge a Rossellini", a L'ull dels clapers que acabam d'esmentar, hi ha un vers memorable, que també ens recorda Damià Pons: "Oshima, Malle, Goddard: banderes a les fosques". En realitat, per Damià Huguet, per Damià Cànova, és clar que tota una sèrie de creadors del cinema d'autor, especialment francesos i italians, foren autèntiques banderes, convidant-lo a seguir-los, dins l'obscuritat de les sales de projecció.