Les nacions occidentals desenvolupades parlen molt de la crisi, de l'atur i de com afrontar-la. Però els qui la pateixen de valent són els allunyats dels grans centres de poder econòmic i que tampoc no formen part dels anomenats països emergents. És el cas de Tunísia. Fa uns dies, en va haver de fugir el presdient, Ben Ali, enmig d'un esclafit social sense precendents. Presentat durant lustres com a model de país nord-africà equilibrat, la sobtada crisi econòmica ha fet saltar les costures d'una nació acostumada a viure de les sobres dels estats poderosos.

Ni les seves més que bones relacions amb Itàlia, ni la tradicional solidaritat entre països àrabs no hi han pogut evitar la revolta. Antiga colònia francesa fins al 1956, amb un notable futur turístic, Tunísia va seguir un camí molt diferent del d'Algèria. S'obrí a Occident. A l'hora de la veritat, quan han fallat els mercats internacionals, li ha servit de poc. Ara és un polvorí ofegat per l'atur i per les poques perspectives de recuperació. Es repetiran casos com aquest en altres bandes?