El vell somni dels anarquistes tradicionals i de la seva versió contemporània i friqui (els llibertarians nord-americans) s'està fent realitat al cor d'Europa. No als comtats de Virgínia ni als deserts de Nevada (els dos estats nord-americans on més s'ha difós la utopia llibertariana de l'anihilació de l'estat), ni a les estepes russes, on l'anarquisme mogué els fonaments totalitaris sense obtenir-ne profit propi, sinó en un territori tan insípid i avorrit com Bèlgica: un estat occidental, europeu, democràtic i, en múltiples sentits, tradicional, que viu sense govern des de fa dos-cents vint dies i on no es preveu que cap partit ni coalició no comenci aviat a conduir la vida política. Les darreres eleccions, el juny passat, van desembocar en un Parlament de tres partits minoritaris i quatre més encara més minoritaris, i el socialista flamenc Johan Vande Lanotte -nomenat mitjancer pel rei Albert II, amb l'encàrrec d'afavorir la formació d'un nou govern- no ha aconseguit, des d'aleshores, aproximar el guanyador, l'independentista flamenc Bart de Wever (Nova Aliança Flamenca), als socialistes francòfons d'Elio di Rupo, segons en la contesa.

El més sorprenent, i digne d'estudi, és que fora dels passos de rellotge (o calendari) dels cent i dos-cents dies sense govern, la situació belga no ha cridat l'atenció de la resta d'Europa. És cert que Standard & Poor's rebaixà la qualificació del deute belga (d'"estable" a "negatiu", el desembre), però l'aeroport de Brussel·les manté el caos que hi és habitual, ni més ni menys, i sembla que el nerviosisme només s'ha estès, i molt apaivagat, als mercats internacionals. No hi ha hagut disturbis ni manifestacions demanant la constitució d'un govern, i la vida dels belgues ha continuat sense la violència que assola altres estats fallits del món, des d'Haití fins a Somàlia. Els anarquistes (si en queda algun) i els (molts, i puixants) llibertarians tenen un nou argument, empíric i de fet, a favor de la reducció de l'abast dels estats, i fins i tot els tímids però múltiples defensors de l'aprimament del sector públic hi tenen un esquer convincent: poden escampar que a Bèlgica han començat per suprimir els polítics, i això pot ser la primera passa cap al desgavell i l'enfonsament de la societat belga, o cap a qualsevol sentit de la tecnocràcia o del govern dels buròcrates (o dels experts, si l'absència de poder obliga l'administració a prendre grans decisions que no poden ser ajornades), però també l'inici d'un experiment involuntari del qual tots els europeus podrem treure lliçons.

La primera, sens dubte, que els polítics no són tan imprescindibles com ens volen fer creure, i aquesta situació belga de dos-cents dies sense govern n'és una prova històrica. Si tinguéssim un sistema d'avaluació del poder polític (com tots els grans sistemes socials, sotmesos a l'avaluació constant: des de la sanitat fins a l'educació, la qualitat ambiental o el trànsit... amb l'excepció dels polítics...) podríem fer un senzill experiment: passar alguns anys amb govern i alguns altres sense, i deduir si hi ha diferències significatives, i en quin sentit. Potser ens enduríem una sorpresa!