El president de l'estat teocràtic del Vaticà ha manifestat recentment que el purgatori no existeix, que no és un lloc sinó un estat d'ànim. Jesuset, déu seu. Aviat no tendran ni cel ni infern. Afortunadament la política a Balears és més tangible i té ben definits els tres estadis, el de purgar, l'infernal i el celestial.

Òbviament l'estadi celestial és quan et converteixes en president del Govern. Més que estar en el cel és com ser un déu. És el que passa ara a Francesc Antich, tot i que és un déu una mica disminuït perquè, com s'ha vist al llarg de la legislatura, els àngels demoníacs d'UM i del Bloc li han fet la vida un tant impossible, al pobre. De tota manera, qui pogués plorar amb els seus ulls. Ja li agradaria, per exemple, a Jaume Matas poder plorar així i no com plora ell allà on està. A l'infern. Perquè a Balears perdre les eleccions no és només això. És que és perdre-les i que qui les guanya t'envia els àngels investigadors. Una pràctica infernal que no s'aturarà. Ja ho veuran vostès, si guanya la dreta. En menjarem d'escàndols. Si llavors es concreten en actuacions judicials o no, ja ho veurem en el seu moment, però poden posar messions que si José Ramón Bauzá és president després de les eleccions de maig, durant almanco el primer any l'esquerra serà fiscalitzada com mai. I a jutjar per les perilloses amistats que ha tengut durant aquesta legislatura -ahir, per no anar més enfora, en teníem un bon exemple, genialment batiat: claveguera- qui sap que podria passar.

L'estadi intermedi, aquell allà on has d'anar a purgar les equivocacions -deixem allò del sentit del pecat per als creients- que has comès, normalment és quan perds les eleccions i t'has d'estar un temps a l'oposició a l'espera d'una nova oportunitat. És el que va passar a Jaume Matas el 1999. O a Antich el 2003. No així, emperò, va passar el 2007. Perquè ara fa quatre anys el purgatori es va tancar fins a nova ordre. Qui perdia aquelles eleccions, estava fet d'ell. Així va ser. Va perdre Matas i ja ho veuen vostès on està.

En aquesta ocasió, en aquest 2011, tornam a estar en les mateixes. Qui dels dos aspirants a president perdi l'opció d'asseure's al Consolat estarà fet d'ell. Òbviament Antich, després de tants d'anys, no es preocupa gaire. En cas de derrota sempre li quedarà el Senat. I ara que tots sabem que després de 7 anys ses senyories de les Corts tenen la jubilació generosa i blindada que el PSOE ens nega als treballadors, comprenem tant d'interès per ser senador o diputat -i no els dic ja res de ser eurodiputada- per part dels nostres cappares provincials. Així i tot, hauria de sofrir, Antich, si perdés, que li cercassin les pessigolles. Res comparable, emperò, al que passaria a Bauzá si perdés. L'home duraria a la presidència del PP tant com un polo a l'infern. Al contrari de Matas i d'Antich en les seves respectives ocasions en què perderen, a Bauzá no li és concedit gaudir i/o patir el purgatori, a on rumiar en què i per què s'hauria equivocat, a l'espera d'una nova oportunitat. No, per a Bauzá, com si d'un vaticanista es tractàs, el purgatori no és una opció. No existeix. No tendria altra oportunitat. És el primer candidat a presidir el Govern que va a les urnes d'aquesta manera. Jugant-s'ho tot a una carta. No el seu partit. Sinó ell. O cel o desaparició. Ni infern tan sols. Ni molt manco purgatori.