És una evidència històrica que els sectors progressistes autoctonistes han aconseguit créixer a les Illes Balears en aquells moments en els quals l'Estat espanyol patia crisi o transformacions importants. Així, el 1901-1905, es va produir un important auge del rapublicanisme a Mallorca com a conseqüència de la crisi de 1898 i de la desorientació dels sectors monàrquics amb el pas de Maura del liberalisme al conservadorisme. El 1917, la crisi militar, política i social espanyola facilità la creació d'un Bloc Assembleista que agrupà republicans, reformistes, regionalistes i socialistes. Durant la Segona República, bona part del republicanisme s'aglutinà sota les sigles d'Esquerra Republicana Balear, un partit amb un fort component nacionalista, encara que vinculat a la Izquierda Republicana de Manuel Azaña. Ja durant la transició, en un context de crisi econòmica i de creació de l'estat de les autonomies, els dos PSM assoliren un relatiu èxit electoral en els comicis preautonòmics del 1979, amb un 17,9% dels vots a Menorca i un 11,5% dels sufragis a Mallorca, essent la segona força més votada en un cas i la tercera en l'altre.

Resulta interessant constatar que, en tots els casos, prèviament s'havien produït processos, més o manco amplis, de concentració de forces. Així, a l'inici del segle XX, la renovada Unió Republicana era fruit a Mallorca de la unió de totes les tendències republicanes i, el 1901, fins i tot es presentà a Palma en coordinació amb un incipient PSOE. Moltes dècades després, l'ascens del PSM fou possible, entre d'altres factors, per la fusió amb el Col·lectiu Socialista i Nacionalista i el suport de nombroses candidatures independents més o manco progressistes i nacionalistes.

El 2011, ens trobam amb una profunda crisi econòmica de l'Estat espanyol, potser pitjor proporcionalment que les de 1898, 1917 o 1973. A més, qui ha gestionat desastrosament la crisi ha estat l'esquerra estatal. Si, a més, tenim en compte que els sectors conservadors nacionalistes i regionalistes han patit un fort descrèdit a causa dels nombrosos casos de corrupció, hauria d'esser un bon moment pel progressisme autoctonista. Ara bé, aquest espai polític hauria d'aprofundir en les seves respostes a la sagnant qüestió de l'atur i plantejar alternatives viables al desgavell econòmic actual. Tampoc no s'ha d'oblidar mai que els projectes polítics estan al servei del poble i no a l'inrevés.

També caldria conjugar una certa moderació amb la incorporació de tants de grups i col·lectius afins com fos possible. No es tracta de prescindir de la ideologia, que precisament s'ha d'actualitzar i desenvolupar, sinó de rebutjar maximalismes i radicalismes que perjudiquen més que no afavoreixen la causa que pretenen defensar. Precisament, el professor de ciència política de la Universitat d'Alacant Josep J. Sanmartín, en un estudi sobre el País Valencià, considerava un "obstacle insalvable" la negativa del PCE a l'autodissolució, i afegia que "la minoria radicalment separatista que nia dins el Bloc Nacionalista Valencià no pot pretendre imposar un ideari de lluita contra un Estat integrat en la Unió Europea". S'ha d'esser conscient que per assolir un cert suport social ni el comunisme ni el pancatalanisme polític poden predominar en l'espai sobiranista progressista. Així i tot, a causa de la potència i arrelament de l'espanyolisme, tots aquells partits i col·lectius sobiranistes, progressistes i ecologistes haurien de donar suport a una mateixa opció electoral. Esment a part es mereix Entesa per Mallorca, que ha resistit una llarga travessia pel desert, i malgrat els seus errors, hauria de tenir un lloc en la reorganitzada esquerra nacionalista.