No hi ha cap dubte que una condició primera perquè un poble defensi la seva personalitat, perquè un poble es resisteixi a desaparèixer, perquè un poble lluiti per la seva supervivència, és la consciència d'aqueix poble de sa pròpia particularitat, de sa pròpia idiosincràsia, dels seus propis valors, d'allò que el fa ser diferent dels altres. Si el poble no en té consciència, d'aquests valors particulars, és segur que no se'n preocuparà i no es temerà que estan en perill, si arriba el cas. Amb una situació de normalitat cultural, qualsevol poble n'és conscient, dels seus valors, perquè hi ha sempre uns dirigents que se n'encarreguen de recordar-los amb les seves actuacions: organitzen actes d'exaltació de tal o tal manifestació, premien les produccions més excel·lents, estableixen festes en commemoració de tal o tal esdeveniment, valoren degudament el seu patrimoni cultural, tant material com immaterial, exalten la importància de la seva llengua, etc. Això ho fan totes les societats del món que es troben en situació de normalitat, precisament com a recurs per mantenir-se dins aquesta normalitat.

La nostra societat, la catalana en general i sobretot la balear en particular, però, no ho fa, i no ho fa perquè no es troba en situació de normalitat. Estam tan acostumats a valorar molt allò que és de fora, que allò que és nostre o bé ho miram amb indiferència o bé fins i tot ho menyspream, si és que ho coneixem. Per exemple, ¿quins són els mites nostres que coneixem, aquests mites que, sortits de fets reals o llegendaris, serveixen d'emblemes per a l'orgull col·lectiu? Ens han bombejat des de l'escola, de ben petits, amb els mites de Viriato, o de Numància, o de Don Pelayo, o de Guzmán el Bueno, o del Cid Campeador, o de Cristóbal Colón, o d'allò que ells en diuen la colonització d'Amèrica i jo en diria l'espoliació d'Amèrica, o fins i tot dels primers reis Borbons i el despotisme il·lustrat, amagant-nos que aquests reis foren els que iniciaren l'arraconament social de la llengua catalana... Ens n'han explicat molts de mites, i darrere ells ens han volgut crear una solidaritat espanyolista, però no ens n'han explicat cap de nostre, cap ni un.

¿Què sap la nostra societat en general -no la minoria erudita- de Ramon Llull, una personalitat del mateix nivell, com a mínim, que el seu contemporani Dante Alighieri o els successius Petrarca i Leonardo da Vinci? Tothom coneix i accepta el mite dels Reis Catòlics com a forjadors de la unitat d'Espanya, però, a pesar d'haver passat a la cultura literària popular, ningú es recorda (o potser és que es vol amagar) que Jaume I va espandir la nació catalana a les Balears i a València. El mite espanyolista dels Reis Catòlics és indiscutible, el mite catalanista del Conqueridor ni tan sols és plantejable... Estam massa consentits a menysprear el nostre patrimoni cultural i a sobrevalorar el dels altres: tenim una Seu que és un dels monuments gòtics més extraordinaris del món i, minimitzant-ne la importància, correm a admirar la catedral de Burgos o Nôtre-Dame de París; aplaudim que els espanyols organitzin el 23 d'abril una lectura continuada del Quijote, però nosaltres som incapaços de fer cap acte d'exaltació del Tirant lo Blanc... Acceptam i celebram sense manies la festivitat del 12 d'octubre, que commemora un episodi estrany a la nostra història, i en canvi ens negam a fer del 31 de desembre la festa solemne que hauria de ser, com a commemoració dels fonaments de la nova societat nacional catalana que s'instal·là a les Balears a partir d'aqueixa data del 1229, a la qual pertanyem els balears moderns; viatjam per a contemplar paisatges meravellosos i hem consentit que l'especulació ens hagi destrossat paisatges dels més bells de la Mediterrània... I més, encara: no posam gens en dubte la unitat lingüística dels espanyols i els anomenats hispanoamericans, però en canvi tot són objeccions a reconèixer la unitat lingüística dels illencs i els altres catalanoparlants! Amb una paraula, la societat balear té un seriós problema d'ignorància dels seus propis valors, ignorància que és la conseqüència d'uns quants segles de dependència d'un estat que sistemàticament ha negat aquests valors, i que a la vegada és la causa del menyspreu d'aquests valors, menyspreu que es tradueix en vots a partits que, d'aquesta ignorància i d'aquest menyspreu, conjuntament, en fan bandera... Trista situació, la nostra. Per això és necessari, molt necessari, que les institucions del país emprenguin una tasca de recuperació i d'explicació dels valors que ens caracteritzen, entre els quals la llengua com un dels més importants; però com que les institucions oficials no ho fan (som ben a punt d'acabar un altre quadrienni perdut), l'Obra Cultural Balear n'ha pres la iniciativa amb aquesta campanya "Mallorca, m'agrada" que vol fer entendre als mallorquins que tenim un patrimoni col·lectiu molt valuós del qual ens hem de sentir orgullosos. És una molt encertada iniciativa que pot fer no només que els mallorquins prenguin consciència de si mateixos, sinó que els qui han vengut de fora s'interessin per conèixer tot aquest patrimoni i se'l vulguin fer seu també, és a dir, es vulguin fer mallorquins de ple.

La pena és que, aparentment, la campanya és només mallorquina, i per tant ni promou l'apreci dels mallorquins pel patrimoni de les altres illes ni promou que els altres illencs estimin també la seva particular herència cultural i, a més a més, la dels altres. Sabem que les Illes són complicades, però tal vegada ja és hora de començar a intentar superar aquest ridícul particularisme que tant ens dificulta avançar conjuntament cap a la recuperació nacional. I en qualsevol cas, no hauríem d'oblidar mai que nostre és també tot el patrimoni cultural català i que, en conseqüència, cal també, per ventura en una fase més avançada, posar-hi l'atenció necessària. Benvenguda, tanmateix, la campanya "Mallorca, m'agrada", que ens ha d'enorgullir de ser qui som.