Exactament això és el que digué que sentia don Carlos Fabra, president del PP i de la Diputació de Castelló, quan els jutges trobaren que alguns dels delictes dels que se l'acusa havien prescrit. Estava molt satisfet l'home i tenia una gran alegria. Sentiments pareguts als que devia sentir jo també quan, per qüestió de temps, de minuts, ma mare no me glapia amb el dits índex i el mig dins el pot de la confitura de pruna tan bona que solia fer. I el Gonzàlez Pons, cantadoret oficial del PP, venga bajanades sobre presumpció d'innocència per aquí, justícia així com Déu mana per aquí deçà, com si la resta dels humans fóssim curts de gambals acabats.

Perquè, amem, que un delicte no es pot jutjar perquè ha prescrit en el temps a causa de la mala cura de la burocràcia judicial, no és el mateix que jutjar i declarar la innocència d'un subjecte, això ho pot entendre el més curtet de la colla, no és ver? Que el cas túnel de Sóller va prescriure a don Gabriel Cañellas a causa de l'ajuda de l'Esperit Sant en forma de persona amb nom i llinatges, no és el misteri de la Santíssima Trinitat, ara xerrant així, en termes religiosos recurrents, i a ningú després, que jo sàpiga, se li ha acudit mai per mai defensar gaire públicament en aquell cas concret la virtut, la decència, la innocència de don Gabriel i del parell mallorquí més dels seus socis i sòcies polítics, en allò de la roda de xecs capicues, recorden? Una altra cosa és qui dies passa anys empeny; la gent sol tenir molt mala memòria, i sobretot allò tant de mala personeta: veuríem que hauries fet tu en el seu cas...

Tot plegat, el senyor Fabra, tornem-hi, ara mateix, enmig de les seves proclames d'innocència, ha sabut callar com un mort que la decisió judicial serà recorreguda davant el Suprem per la Fiscalia Anticorrupció, i que encara està acusat de delictes fiscals, tràfic d'influències i suborn, o sigui, queda molt de sementer per llaurar encara. Som del parer que li convindria anar a poc a poquet i bona lletra amb les explosions d'alegria, tant ell com el PP, inexplicablement i en públic. Però, clar, per empegueir-se han de tenir vergonya, com deim per aquí. I n'hi ha que la tenen sencera, la vergonya, més que res perquè no l'han emprada mai de la vida.

I saber recordar que alguns perits d'Hisenda de manera inexplicable, en el seu temps i moment sofriren paràlisi cerebral transitòria i travelaren amb múltiples dificultats per elaborar els seus informes claus per a la investigació dels fraus dins uns marges de temps lògics, prudencials, acceptables. Així com també certes entitats financeres trigaren mesos i mesos o s'oblidaren, m'ha fugit del cap, oh, mirau, del requeriments d'entregar documentació quan n'era l'hora oportuna i necessària. Coses de la vida. No hi ha ningú perfecte, punyeta!, que diria un que jo conec.

Saber tenir memòria també que don Carlos Fabra, més xalest que unes xeremies, contestà quan li demanaren que donàs explicacions sobre els 3,6 milions que ingressà als seus comptes sense justificar, i sobre el suposat frau de prop d'un milió d'euros que figura a la investigació del anys 2000 al 2003, que ell només donaria noves de la cosa davant el jutge. I després, quan va ser l'hora de prémer de veritat, s'acollí al dret de no declarar res ni contestar en absolut, ni al jutge ni a l'estel de la matinada. Per dallons els meus, semblava dir. I després se n'anà directe a comprar un dècim de loteria dels que sempre treuen com sol fer sovint, ostres, que n'hi ha que tenen la guixa per amunt, tu. Hi ha que veure.