Amb la finalitat -sempre problemàtica- d'evitar malentesos, voldria intentar explicar una mica el significat que, al menys per a mi, tenen les dues paraules emprades en el títol. Entenc per gastronacionalisme mallorquí el sentiment que tenen -tenim- ben arrelat la immensa majoria dels mallorquins i que ens fa pensar que els aliments produïts a la nostra terra tenen un sabor especial. Especial i -no ho hem d'amagar- millor que els que tenen els productes culinaris que es produeixen a la resta del món.

Res -creim els mallorquins- no hi ha comparable a les nostres figues, ametlles, pebres, pomes, mandarines, olives, espàrrecs o gínjols... Encara que no puc evitar, com he dit, participar en aquest gastronacionalisme, em cal dir, tanmateix, que el meu entusiasme pels productes que ens ofereix la nostra terra és prou més afeblit que el de la mitjana de les persones. Això pot ser degut, pens, a una manca congènita d'aquesta capacitat d'assaborir, de copsar i de distingir de les imitacions els productes alimentaris originals. Una capacitat que Déu Nostre Senyor ha donat, no sé si per sort o per desgràcia, a gairebé tots els meus amics i tertulians.

Som, jo, a diferència d'ells, com aquell capellà lletraferit de Sineu, prou sord d'orella i groller de paladar. És per aquest motiu que admir -envej: diguem-ho clarament- una cosa de no dir aquells compatriotes que tenen un paladar a bastament fi per destriar si un producte culinari o un aliment -una carxofa, un pollastre o un cabrit- ha estat produït per aquesta terra tan generosa, pel que fa a la qualitat dels seus productes naturals, com és la nostra. Insistesc: quina enveja! Més enveja encara em fan, però, els que han aconseguit fins i tot professionalitzar el seu bon gust, el seu sensible paladar.

En el si d'organitzacions reguladores del que ens és propi o no, els podeu trobar. Ells -les seves prodigioses papil·les- són els que detecten l'autenticitat, els fraus i els succedanis. Són els mateixos que han convençut les nostres autoritats que serà suficient una mica de propaganda o de divulgació per aconseguir que els ciutadans de qualsevol país del món s'adonin que els productes mallorquins no tenen parió. Sacrificats patriotes com són no tenen cap inconvenient d'anar a predicar aquesta veritat inqüestionable -la veritat també necessita propaganda- a Orient i a Occident.

Com més lluny millor, si els paguen les despeses. Quan hagin revelat urbi et orbe l'esmentada realitat, s'hauran acabat -asseguren- els problemes de la nostra agricultura i, de rebot, del nostre turisme: vendran, fins i tot, els esquimals a veure una terra tan pròdiga i a provar els nostres incomparables productes agrícoles i ramaders.

En el títol -el recordau?- he emprat una altra paraula que necessita, crec, menys aclariment que la del gastronacionalisme. És la de "Química". Encara que la química sigui una paraula tan denostada pels ecologistes, en tot el món es creu que la Química és una noble ciència que s'ocupa de la composició i de les propietats de la matèria. Jo sent una gran admiració per tots els homes com Lavoisier, Avogrado, Bohr, Pasteur i el nostre Orfila, que aconseguiren donar una explicació i una solució racional -química- a tantes qüestions d'importància capital per a la humanitat.

Estic segur que a hores d'ara més d'un lector ja es demanarà quina finalitat té el meu escrit d'avui. On es colgarà en Gelat? Lloar els meus coneguts mallorquins de paladar fi i, al mateix temps, els químics analistes? Ja sabeu, però, que no tenc gaire afició per l'estil adulador. Molta més tirada a expressar els meus dubtes, les meves perplexitats o els dilemes mal resolts, i avui no vull canviar d'hàbit. Perquè el problema que necessit confessar és que no sé com conjuminar -com fer compatibles- honestament les dues admiracions que he expressat: la dirigida als compatriotes de paladar fi i nostrat i la que tenc per als químics que ens han aclarit de què estava composta la matèria.

Dit d'una altra manera: em qüestion quina és o quines són, des del punt de vista de la Química, la molècula o les molècules que dóna o donen als nostres productes un sabor genuí realment incomparable. Una molècula que passa, ja ho sabeu, de la terra als moniatos, dels moniatos al porc i del porc a la sobrassada. Algun químic, orgànic o inorgànic, l'ha detectada mai? Deman.