Crec que no és massa agosarat afirmar que temps de crisi és temps de desorientació. Tothom va com a remogut, com si volguéssim fer cert l'adagi aquell que diu que a un ca magre tot són puces, i les puces, adesiara aquí i allà, et van fotent una bona mossegada, fins a deixar-te enterbolit de seny, i et converteixen en un ser propens a les reaccions primàries, viscerals. Per tant, fàcilment enlluernable per solucions diguem que pseudomessiàniques. Amb la gent està més predisposada a escoltar cants de sirenes. O a agafar els números, les xifres, les estadístiques segons els convengui.
Ara, des dels indrets de sempre, o de quasi sempre, se n'ha apuntada una, de solució pseudomesiànica. S'hi insisteix en paciència d'estalactita, a fi de crear aviat una estela. Aquesta solució diu a l'engròs coses semblants a destruir -no gosaran a dir-ho amb aquestes paraules, les fellonies solen fer-se amb mà esquerra- l'estat de les autonomies. Aprofiten el discurs fàcil, excessivament fàcil, jo diria sempre demagògic que diu que hi ha massa administracions, massa polítics, ergo massa despeses i, ai las! massa gent que viu esquena dreta. Jo no sé si tenim massa administracions.
En tot cas haurien de ser els catedràtics de dret polític, o gent sabuda d'aquesta mena, els que ens n'haurien de fer cinc cèntims -cinc cèntims no interessats, cosa molt difícil en els dies que correm, uns dies de desorientació i, no sé si dir-ne, sense cànon, una prova d'això n'és la darrera publicació de la Guia Michelin i la polseguera que ha alçat atorgant distincions a restaurants inexistents-, haurien de ser el sabuts, els que tenen perspectiva àmplia, els que poden comparar-ho amb altres estats, els que haurien de dir-hi la seva.
Dins els meus dubtes i les meves incerteses, crec que hi tenc el llum d'una clarícia i aquesta no és altra que no crec que la crisi se solucioni suprimint l'estat de les autonomies. Anem una miqueta a pams. Aquests que ara propugnen que es retornin els poders a l'estat central són els mateixos que es devien fregar les mans quan alguna ment privilegiada, tots sabem amb quines intencions ho varen fer, varen decidir transformar, mutatis mutandis, el mapa de les regions, que jo vaig estudiar al meu llibre de socials, per tant en temps encara del franquisme, en un mapa d'autonomies. Amb algunes tan ingràvides als ullons meus com la de Múrcia o la de la Rioja, per posar-ne dos casos més flagrants. Per tant, si volen corregir els excessos, que comencin per les frivolitats que cometeren fa una trentena llarga d'anys. Clar, però això no és el que els interessa, els interessos són uns altres, que no confessen i que amaguen tot fent por a la gent amb la disfressa de la crisi.
Tanmateix, si giram full, podem observar alguns indicis que revertint tot el poder al Govern central, la crisi no desapareixeria. El Govern central no és cap garantia de res. En voleu una petita embosta. Idò ara la teniu. Mentre el Govern central inaugurava amb tota la pompa possible el tram d'Ave entre Madrid i València, amb besades a na Rita i companyia, i ens feien el cuc de l'orella malalt tot dient-nos que érem al capdavant d'Europa en quilòmetres de tren d'alta velocitat, ens amagaven que a corre cuita varen fer passar un tren pel túnel del Pertús, el que uneix Catalunya amb França, un túnel pel qual hauria de passar l'alta velocitat i que no hi passa perquè no hi arriba encara.
I tampoc no ens van dir, que l'Estat, savi, estalviador i tutelant havia hagut de pagar més de 120 milions d'euros a la concessionària del túnel per la demora en el pas dels trens. Aquesta quantitat es va pagar per tenir el túnel llest i no passar-hi cap tren. I el tren que hi va passar no era dels més lleugers. Això sí, sense ministres ni canapès. A les fosques. Com el túnel. Com la xarxa radial que s'ha tornat a posar de l'AVE, amb Madrid com a centre, però deficitària. I mentrestant, el corredor mediterrani sense projectar. A les fosques. Com nosaltres.
