Dilma, una esperança

Francisco Àlvarez-Cascos ha fet efectiva la seva renúncia a continuar militant en el Partit Popular i una part important de l'opinió pública percep que acaba d'assistir a una tragèdia de conseqüències imprevisibles. Si escoltem les ploraneres a sou de la dreta, acabem de perdre un Churchill, una llumenera. Justa la fusta! En el seu temps d'esplendor, a Cascos se'l titllava de dòberman. És a dir, de gos de presa. Primer al servei incondicional de Fraga, després d'Aznar, cosa que, més que un mèrit, s'ha de considerar una taca inesborrable que fa malbé qualsevol biografia. Tanmateix, el dol que ha provocat, entre els conservadors, la seva renúncia al carnet, augmenta dia a dia i tot fa pensar que si el PSOE no s'hi oposa hi haurà funerals d'Estat. Uf...! Prefereixo mirar cap al Brasil, on el postlulisme continua parlant el llenguatge de la dignitat i de l'esperança.

La guerrillera Wanda, Marina o Luiza -que tots aquests noms volen dir Dilma Rousseff- acaba d'ésser elegida presidenta i afirma, amb una veu que ressona com un cop de llendera, que prioritzarà la lluita contra la pobresa. I probablement ho farà, si més no perquè l'avala Lula da Silva, un polític íntegre. Francesc Antich afirmava, despús-ahir, en aquest diari, que la imatge de Jaume Matas en els jutjats és nefasta, perquè fa perdre credibilitat a la política. I és cert. Però la desconfiança envers els polítics de casa s'acreix a partir d'una multiplicitat de decepcions que enverinen la vida pública. En molts de casos per una qüestió purament semàntica. Quan Dilma Rousseff afirma que lluitarà contra la pobresa, tothom sap que la frase sols té una lectura. En canvi, si ho diu Zapatero, l'endemà l'electricitat puja un 10%. Dilma, en disposar de temps per fer-ho, hauria de visitar-nos per a impartir conferències sobre el significat precís de les paraules. Aznar i González en fan, de conferències, per una pila d'euros; i, total, l'únic que aconsegueixen és que creguem en els miracles, perquè miracle doble és que ambdós sostinguessin el timó de l'Estat i que l'Estat, a hores d'ara, no faci companyia al Titànic.

Dilma podria parlar-nos de la semàntica del discurs, ja ho he dit. I Aina Calvo, per citar algú, n'hauria de prendre apunts per mirar d'acontentar la família Barceló sense necessitat de mostrar el llautó. I tants d'altres, és clar. Qui diu que la política és l'art del possible treu la frase de context. Perquè és cert que la política és l'art del possible, però sempre que el fet d'acceptar aquest possible no impliqui la renúncia de valors substancials. Hi insisteixo, recuperem la semàntica. Josemón Bauzà afirma que en el seu partit hi caben totes les sensibilitats. Entesos...! Coneixem la tela. Quin disbarat! A partir del moment que Dilma Rousseff diu que lluitarà contra la pobresa, en el seu govern sols hi té cabuda una única sensibilitat.