ls desigs d'any nou, o les cartes als Reis (de l'Orient), quan ultrapassen l'àmbit estrictament individual, solen tenir una dimensió brutalment generalista, inconcreta i poc connectada amb la practicitat immediata. La gent, a l'hora d'ordenar el calaix dels bons desigs, demana que s'acabin les guerres, que hi hagi pau i amor, que la gent deixi de passar fam i que tothom gaudeixi de bona salut.

A grans trets, totes les polítiques socials, tots els fulls de ruta ètics i tot l'acopi judeocristià de més de dos mil anys es fon en aquestes senzilles frases, en aquests senzills desigs i bons propòsits. Tot plegat, emperò, es comença a complicar i esdevé cada vegada més polièdric i difícil quan hom pretén concretar accions perquè els bons desigs es puguin fer realitat.

Per posar alguns exemples: en què es basen les polítiques socials més efectives? Cal un estat potent perquè es puguin dur a terme, tal com preconitza la socialdemocràcia, o és millor que l'estat esdevengui mínim, com proposa el liberalisme? Hi ha bones raons per optar per una fórmula o per l'altra. Així mateix, què es pot fer per assegurar una coexistència pacífica al món? Va millor la intervenció des d'organismes multinacionals, o funcionaria més bé la no-ingerència? Hi torna a haver bones raons per a les dues opcions.

En el camí, emperò, ens trobam algunes qüestions que es mostren com a difícilment rebatibles. Per exemple, que la millor política social que es pot fer a les Illes Balears és reforçar el flanc nacional, incrementar l'autonomia i reforçar la identitat pròpia. Avui tenim dèficits molt importants a l'hora de poder aplicar polítiques per a la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans de les nostres illes, fonamentalment per manca de finançament. La primera gran empenta que podríem donar a les nostres polítiques socials, idò, seria pledejar de manera aferrissada per aconseguir per a les Balears un concert econòmic similar al que Euskadi i Navarra tenen amb l'Estat espanyol. Seguint aquesta lògica, l'equació segons la qual quant més d'esquerres sigui un més clar ha de veure la qüestió de la sobirania pròpia hauria de funcionar a ple rendiment. Tot indica, emperò, que les coses no van per aquí.
Per poder fer polítiques de qualsevol tipus, emperò, ha de ser necessari -i ja em perdonareu la raó de peu de banc- poder fer política (en general) i polítiques (en particular). Necessitam, per tant, la implicació de la gent i, paral·lelament, la revaloració de la política. Estam immergits en un discurs brutalment antipolític, que, en altres etapes de la nostra Història, malauradament, hauria constituït el presagi d'un colp d'estat, o d'algun sotrac similar. Avui dia, amb la milícia convenientment professionalitzada, constitueixen un presagi de quelcom més desconegut, però no per això menys amenaçador. En la meua carta a la reialesa màgica i oriental no hi mancaria mai de la vida una petició d'equanimitat i de racionalitat a l'hora de valorar l'activitat política. No s'aguanta per enlloc la crítica forassenyada d'uns determinats vicis quan aquests són practicats per polítics juntament amb el passotisme més extrem quan qui els practica és el comú de la població.

Probablement, totes aquestes incoherències són possibles per manca d'implicació, per manca de formació i per manca de sentit de la responsabilitat. La gent, en general, té molt més fàcil la crítica a l'altre que no l'autocrítica. Estic plenament convençut que les persones públiques hem de ser capaces d'entomar les crítiques que se'ns facin i que això forma part del paquet de dedicar-se a la cosa pública, però seria un goig tenir una ciutadania capaç d'autoaplicar-se els valors que s'exigeixen als altres. I, sobretot, d'esdevenir tan responsable com implacable sol ser en les seues crítiques. Amb un tal sentit de la responsabilitat, el nostre país tendria una força descomunal, una potència increïble, i no hi hauria res que ens pogués preocupar ni aturar.

Per això, una bona lletra als reis (o el resum d'uns elementals desigs d'any nou) hauria de passar per voler una societat més educada, amb més enteniment. Al cap i a la fi, la ventura de les societats passa per això: per l'educació. I per això no s'ha d'esperar que l'or, l'encens i la mirra vénguin de l'Orient, sinó que ens els hem de treballar dia a dia. Colze a colze, institucions, professionals i ciutadans en general hauríem d'aplicar-nos a aconseguir una societat cada vegada més formada, cada vegada més ben educada, cada vegada més conscient i més sensible. En una societat com aquesta, cadascun dels seus membres esdevé més i més capacitat per assumir les pròpies responsabilitats, plantejar-se nous reptes i fer avançar el comú.