El matí d'Any Nou, al meu poble, s'ha esbrellat net de llum, embolcallat en una calma auditiva escolada fins al bessó. Des que el sol ha encès l'aurora, el dia discorre imbuït en una somnolència eviterna de doble cara. Adés la fa salubre per al confort de l'ànima, adés la fa esfereïdora, com si algun caos nocturn ens hagués arraulit la vila deixant-nos-la reduïda a cendres bíbliques, deshabitada i fantasmagòrica. Costa de percebre'n símptomes de vida urbana -inclosos algun aleteig aeri, o potser un dèbil batec subterrani espars. Desconec si açò és estrenar com cal un any que comença; però que, fet i fet, és arrencar-lo amb desinhibició despreocupada i feliç, no importa que m'esbravi a defensar-ho.

Vull creure avui en aquella premonició, no sé si real però benintencionada, segons la qual l'any nou començarà bé si, d'antuvi, hem procurat que l'anterior acabi bé. Idò, m'atreviré a brandar que el 2011, pel que s'ha anunciat, complirà al mil·límetre el simpàtic axioma d'invocació de la vida quotidiana que voldríem. I ho farà amb exactitud extrema, perquè hem acomiadat 2010 amb una notícia excel·lent per a les nostres lletres -vull dir les comunes a la geografia lingüística catalana. El conseller Bartomeu Llinàs, uns dies abans de barrar la porta, a la fi, a l'any espectral de la paorosa crisi, feia pública la novetat per donar bon peu a l'Any Nou: la figura cimera de Ponç Pons, poeta excel·lit, havia estat escollida com a Escriptor de l'Any a les Illes Balears. A mi, el fet administratiu, em va despertar de seguida un floc d'alegries. Mai un anunci purament buròcrata m'havia rejovenit per dins a l'instant mateix d'escoltar-lo. I no és només que s'ho mereixi a esplet el líric colossal que s'encarna en ell; o que es faci justícia a la bona literatura poètica dels nostres dies, estant com està en la millor hora històrica, que també; sinó que ensems -crec- és un mereixement que honora l'illa entera com a cor de cultura que mai no ha deixat, amb delit, d'afanyar-se en l'àrdua tasca de construcció -i reconstrucció- de la pàtria literària.

Entendria més tost que algú al·legués que la tradició literària del meu rodal portava acumulada una volada relativament migrada i peresosa en el curs de la contemporaneïtat en què s'iniciaren arreu la Renaixença i el desvetllament de la nació. Menorca no havia estat, potser, terra de literats ni de poetes -salvades les excepcions que en pertoca- en el transcurs de tot el segle XIX i una part gens petita del XX. Jo no sabria, tanmateix, escatir la clau fonda i peculiar de la qüestió. Ara bé: l'embranzida que han experimentat les arts dels mots d'ençà del darrer terç del segle passat, em sembla tan innegable com boníssim. A partir d'aquest període, el conreu de les lletres, a ca nostra, s'ha fet present amb rotunditat i amb fruits imperibles com mai fins aleshores. El fenomen, per mi, és molt positiu. Els bons noms s'hi han acumulat amb una dimensió perfectament còngrua amb l'hora del desvetllament cultural de la pròpia identitat que ens va franquejar el sistema democràtic. La llista és molt plausible, tota ella digna de perpetuïtat. I el que resulta ser prou indicatiu: avui es produeix una literatura, amb firma menorquina, que obté ressons nítids dins i fora del perímetre insular. Són un estol els que es passegen emparats en prestigiosos triomfs. Porten confegides unes obres que circulen per totes les terres de l'àrea lingüística com mai abans no havia succeït: Pau Faner, Pere Gomila, Maite Salord, Josep M. Quintana, Margarita Ballester, Joan López Casasnovas, Esperança Camps i Joan Pons. I és clar: també hi ha el nom del poeta per antonomàsia de la generació, Ponç Pons. A mi, el que m'admira, ben garbellat, és adonar-me que travessam una època seminal. I seminal no sols perquè anam omplint de fertilitat les llacunes de la història literària de Menorca; sinó -més potent i substancial encara- perquè, com mai, Menorca contribueix amb qualitat a la història de la literatura catalana. El carés no pot ser més valuós. La genialitat poètica de Ponç Pons hi aporta, en un súmmum ben moblat, títols d'antologia, concebuts en la matriu prolífica del bon silenci, intens i constant, punyent i vociferant. Talment com el silenci d'Any Nou que amara la meva crònica d'aquest dia, quan Alaior dormita la rissaga de gas carbònic d'anit. En els intersticis sonen versos de poeta per al 2011.