Els ciutadans tenim dret que els mals empresaris s'arruïnin talment ens arruïnam els particulars que, estimulats pels apòstols de la cobdícia, invertim malament en borsa o, simplement, confiats en l'alegria dels bancaris compràrem un pis que a mig pagar el banc ens executa i encara, i per a més greuge, li devem doblers. O com els petits empresaris que responen amb tot el seu patrimoni a les inversions fallides. El dret a arruïnar-se ja existeix -i tant que amb patiment ho sabem- però no és un dret universal. No s'arruïnen els que fan palaus de congressos sense posar-hi doblers, i encara ens fan xantatge si no ens deixam fotre la cartera. No s'arruïnen els que fan autopistes de peatge sense vehicles, perquè per farcir els seus forats amb doblers públics hi haurà consens parlamentari (malgrat que el PP s'hi fa el desganat mentre CiU i PSOE no dissimulen l'entusiasme). I, evidentment, no s'arruïnen els banquers, que han convertit el món en un casino on la banca sempre guanya i no s'hi juga els seus, perquè totes les institucions nacionals i internacionals amb els nostres doblers els paguen la festa.