Han tornat a passar els quinze dies. I tornam a ser aquí, enfrontades les dues Corea. Irlanda ens arrossega econòmicament. Els europeus no saben què pot passar amb l'euro i amb tot i això jo me sent al marge d'aquest món que pareix virtual, tantes vegades. El més immediat de la meva vida informativa són la campanya d'estalvi de llum a Alcúdia, perquè veig la murada apagada. Me deia una amiga que li pareix fantàstica la mesura, que ara pot veure les estrelles. La contaminació lumínica no li deixava veure amb la seva magnitud el cel estelat. D'altres no estaran d'acord amb allò de la sensació de seguretat, i molts pensam que el que feim a casa hem de fer per la comunitat, i no deixar els llums encesos del vestidor del poliesportiu públic... ja l'apagaran, perquè al final "el pagam tots"... No suport que el bé públic sigui tan maltractat quan jo i tu en formam part i el feim possible gràcies als imposts. No és d'altri.

És nostre i l'hem de cuidar... i visc arrelada al més decebedor dels presents. Aquest dilluns llegia al mestre i amic Damià Quetgles com al fons som nàufrags a la nostra pròpia illa. I fins i tot a la nostra pròpia illeta. No som capaços de creure amb nosaltres mateixos, sempre vivint a la frontera, parafressajant el llibre de Pere Perelló. Quin èxit de públic. Malgrat que ni una foto al diari. El que no passa a Ciutat no és notícia... viure a la frontera, així fa la sensació pels que vivim els pobles, els mitjans de comunicació de poble, els ciutadans de la "part forana". Forans d'on? Quina llàstima de llenguatge que tot ho delata, que tot ho deixa nuu. Veritablement em qued vivint a la frontera i tastant allò que agrada tant, un bon arròs brut pobler amb la fira de tardor. Em qued al Nord, vivint amb els meus a la frontera del que, mediàticament, és el món.